La Vanguardia (Català-1ª edició)
Victoria Belim: “Ucraïna lluita amb tant valor per no tornar a la por de l’URSS”
Victoria Belim va néixer en una de les ciutats que aquests dies ataquen els drons russos, Poltava, el 1978. Va passar els seus primers 15 anys a Ucraïna en una família que parlava rus, però després de l’ensorrament de l’URSS va marxar amb ells al gresol per excel·lència, EUA. No li va preocupar mai massa la identitat, però el 2014 va decidir redescobrir el seu país d’origen i trobar-se amb la seva àvia Valentina. Va ser el 2014, l’any de la invasió russa de Crimea, quan Belim va començar a entendre la complicada història del seu país, que ha plasmat a la novel·la La meva Ucraïna (Univers/Lumen), una història tan propera a la seva que es confon amb unes memòries.
La història d’un país farcit encara de monuments soviètics i velles casernes de tortura de la KGB de les quals, malgrat la por, els ucraïnesos feien acudits: “És l’edifici més alt de la ciutat perquè fins i tot des del soterrani es veu Sibèria”. Justament la protagonista de La meva Ucraïna acaba investigant la desaparició d’un familiar que es van emportar de casa el 1937 en plena purga estalinista.
És un viatge per revolucions, guerres civils i la gran fam amb Stalin, l’Holodomor. Fins avui. “Quan Crimea va ser annexionada el 2014 intentava entendre què passava, va ser un xoc, més gran que la guerra actual, especialment per a les generacions que van viure la propaganda soviètica que deia que Rússia i Ucraïna eren germà gran i petit. Vaig remenar les històries familiars per intentar donar sentit al que passava i vaig trobar el diari del meu besavi, en què hi havia un sola línia del meu rebesoncle, que va desaparèixer als anys trenta lluitant per una Ucraïna lliure. I el 2014 molta gent moria lluitant per una Ucraïna lliure. Teníem algú heroic a la família que ningú no honrava i em vaig preguntar per què. Necessitava entendre el misteri que ens continuava perseguint un segle després”, explica l’autora, que creu que al país hi ha hagut una “impossibilitat de tancar el passat: ara estan traient símbols comunistes dels carrers després de tres dècades de la caiguda de l’URSS, a molts països de l’Est es va fer molt abans. I l’Holodomor és un trauma que no s’ha discutit bé. Ara està canviant”.
Un dels problemes, diu, ha estat la por. “La gent tenia por de parlar del passat malgrat que l’URSS ja no hi era i el KGB no existia. Però ara percebo que la gent no vol tornar a l’URSS, i si lluiten amb tant valor, en part, és perquè no volen tornar a viure en aquell soter
“A Ucraïna era impossible tancar el passat, només ara es treuen els símbols comunistes”
rani soviètic, perseguits per pors i paranoies”.
Sobretot perquè creu que Ucraïna ha estat diferent de Rússia fins i tot en el poder: “A Rússia hi ha una atracció per governants forts que et diguin què has de fer. A Ucraïna els cosacs elegien un governant que deposaven si volien, hi havia un element molt anàrquic però democràtic, això dona forma a la visió del món. Rússia és un imperi i no ha deixat mai aquesta idea de si mateixa”.
“La gent –diu– s’equivoca si creu que no es pot comparar Rússia al colonialisme europeu. El Regne Unit colonitzava més enllà de les seves fronteres. Rússia colonitzava les seves fronteres”. Però, afegeix, han topat amb Ucraïna. “La valentia de la gent a mi em sorprèn menys perquè he vist com estan lligats a la terra, per a la meva àvia era sagrada, hauria fet molts sacrificis pel seu jardí de cirerers. I la gent ara està cuidant, protegint, la seva terra”, conclou. ●