La Vanguardia (Català-1ª edició)
ESPORTS SENSE FRONTERES Víctor Hugo balla la samba Heroi del Flamengo, Gabriel Barbosa no té un lloc fix a la selecció
ARio de Janeiro o Paulo l’NFL els jugadors porten noms de deïtats egípcies com Amon-Ra Saint Brown, o que semblen trets dels set nans com Greedy (Ambiciós) Williams; noms tan altisonants com els prínceps Prince Tega Wanogho i Prince Amukamara, tan sonors com Ndamukong Suh i Abdurrahman ibn Ramadan Ya-Sin, tan impronunciables com Tuanigamanuolepola Tagovailoa, conegut com a Tua per simplificar, i tan infantils com JuJu Smith-Schuster, CeeDee Lamb o Haha Clinton-Dix. Al Brasil els futbolistes porten noms de filòsofs (Sòcrates, Sèneca) o d’escriptors.
Amb només divuit anys, una de les joves promeses del Flamengo (acabat de proclamar campió de la Copa Libertadores) és el migcampista Víctor Hugo, producte del planter que potser no trigarà gaire a aterrar a Europa. És com si el davanter centre del Barça no fos Lewandowski sinó Josep Pla, el Madrid tingués de porter un Miguel de Cervantes Saavedra, un defensa del Bayern es fes dir Johann Wolfgang von Goethe –o només Goethe–, i els gols del Manchester City no els fes el noruec Håland sinó William Shakespeare. Al Brasil, com als Estats Units, sobre noms no hi ha res escrit.
Però tot i que el futur del Flamengo –“o mais estimado do Brasil”, amb quaranta milions de seguidors– potser serà l’autor d’Els miserables, l’heroi del present és Gabriel Gabigol Barbosa, autor del gol de la victòria sobre l’Atlético Paranaense de Luiz Felipe Scolari a Guayaquil. Sense un lloc fix a la selecció brasilera (el seleccionador nacional Tite prefereix Richarlison), ha marcat quatre vegades en tres finals de la Copa Libertadores, ha superat Zico (llegenda del Flamengo) i és, amb 29 dianes, el màxim anotador brasiler en la història de la Champions llatinoamericana juntament amb Luizao, del Vasco da Gama.
Barbosa és un brasileiro diferent de la majoria, per començar gens supersticiós. Abans de la final del 2019 contra el River Plate al Monumental de Lima, els seus companys ho van donar tot per perdut quan va acariciar el trofeu abans que comencés el partit, com si ja fos seu, com qui es pren el xampany abans d’hora, cosa que no pot portar sinó mala sort. Però quan el seu equip perdia a un minut del final, va marcar dos gols i va aconseguir una de les victòries més dramàtiques de la Libertadores, l’equivalent del triomf del Manchester United sobre el Bayern al Camp Nou a la Champions del 1999. L’any següent va fer el mateix al Centenari de Montevideo abans de disputar la copa al Palmeiras. I tot i que en aquella ocasió els carioques van perdre a la pròrroga, Gabigol va fer el seu gol.
En un país on els futbolistes no dubten a implicar-se en política, Romário és senador, Neymar ha exercit gairebé de cap de la campanya de Bolsonaro i Bebeto deixa clares les seves simpaties per Lula,
Barbosa no vol saber-ne res. Després del triomf a la Libertadores, després de la tercera final consecutiva entre equips del Brasil, el president acabat de derrotar no va trigar ni un minut a intentar capitalitzar l’èxit del Flamengo amb finalitats electorals, i es va reunir i es va fotografiar amb els campions (un còctel de joves com Víctor Hugo, estrelles com Pedro i veterans com l’exbarcelonista Arturo Vidal,
A Europa va fracassar amb l’Inter i el Benfica, però ha marcat en tres finals seguides de la Copa Libertadores
el porter Diego Alves, David Luiz i Filipe Luis, dirigits per Dorival Junior en la seva tercera etapa al club). Però Gabigol va trobar una excusa per absentar-se, amb l’enorme autoritat de saber-se un ídol.
La seva aventura europea no va enlairar mai, ja que va fracassar a l’Inter i al Benfica. Però al Flamego està escrivint la història. Més ben dit, l’hi està escrivint en francès el seu company Víctor Hugo.