La justícia (i Feijóo), segrestats

L’Estat espanyol s’encamina cap a una crisi institucional enquistada. Tant pel trist empat infinit PSOE-PP en la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), com per l’extrema polarització i bloqueig total que ens ve a causa que el líder popular Alberto Núñez Feijóo, cap de l’oposició, s’ha revelat com un dirigent pusil·lànime i presoner de la pitjor dreta política, mediàtica i judicial.

Si fins ara havia anat perdent llustre amb els seus humorismes i els seus lapsus, ara ha perdut fins i tot les maneres més elementals. Es veia a venir. Del gir a la moderació, l’experiència en la gestió i l’empatia perifèrica s’ha passat en poc temps a la ficada de pota pel seu negacionisme amb l’excepció ibèrica, la confusió entre la prima de risc i els tipus d’interès o, en clau catalana, la marxa enrere amb la nacionalitat o els seus reiterats i infundats atacs al model lingüístic educatiu.

Ara, ja sigui a causa de les pressions rebudes dels mateixos mitjans que aquests dies intenten justificar tanta desmoderació, o dels sectors més atrabiliaris de la dreta espanyola com Isabel Ayuso o els més pròxims a Vox, el crèdit de Feijóo s’ha vist irremissiblement tocat. Es diria, per algunes reaccions, que fins i tot davant d’alguns sectors del seu entorn judicial, que veuen com ha estat d’estèril el sacrifici de Carlos Lesmes després de desocupar la presidència del CGPJ havent ocupat el càrrec amb quatre anys de pròrroga, a més de perpetuar-se la incertesa i el deteriorament de la imatge de la justícia i dels seus rectors en particular.

Certament, ja hi havia raons per a l’escepticisme sobre un acord SánchezFeijóo. Fins ara el PP havia anat molt lluny en el seu afany per continuar controlant el Poder Judicial, un poder de l’Estat sense legitimitat democràtica directa en què la dreta és hegemònica, forçant fins a l’impensable la interinitat del CGPJ. A més, hi ha les expectatives de tomb electoral que auguren algunes enquestes per d’aquí un any, que permetria als de Feijóo, després de l’alternança, embridar altre cop la composició dels òrgans constitucionals sense haver d’acceptar ara reformes a efecte de la seva despolitització o a l’exigència de majories reforçades per a determinats nomenaments. Però el creixent estat d’opinió sobre la qüestió i la recent visita del comissari europeu Didier Reynders semblava que empenyien cap a l’acord, fins al punt que el càlcul partidista passava a un segon pla.

Vist el desenllaç, l’esperit de Cosidó (“controlar la Sala Segona des de darrere”) i la falta d’aparent rèdit polític han engegat en orris la renovació. I no només això. Una vegada superat l’obstacle d’Unides Podem, que havia accedit a substituir la candidatura de la magistrada Victoria Rosell per la de Luisa Avilés, el desacord torna a tenir Catalunya com a rerefons. Ara amb el pretext de la re

El desacord torna a tenir Catalunya com a rerefons

forma de la sedició, cosa que, per cert, no augura res de bo en termes de resolució del conflicte si depèn del PP. Caldrà veure si Pedro Sánchez manté el compromís d’emprendre la reforma del Codi Penal o vacil·la davant la pressió espúria del PP. Queda per més endavant la sortida de Feijóo del seu captiveri. A veure si troba el to, encara que determinats corrents li portin la contrària.