La Vanguardia (Català-1ª edició)
Diagnòstic Feijóo
La demolició d’Alberto Núñez Feijóo està sent tan pertinaç que ja comença a donar resultats a les enquestes. No em sorprèn: el Govern espanyol fa caure sobre ell i la seva circumstància una pluja fina que cala en les plomes més imparcials. Són vint-i-dos ministres i uns quants més portaveus que li fuetegen diàriament la cara, el condemnen a l’extremisme com si fos Jair Bolsonaro i expedeixen un certificat que diu: la seva moderació és un engany; la seva experiència, mínima, perquè només es va veure en una comunitat autònoma; la seva vàlua, discutible, perquè les seves quatre majories absolutes li va donar un cens de curts de gambals de Galícia, i la seva autonomia, inexistent, perquè l’ala més radical del seu partit li imposa la ideologia més reaccionària. És a dir, a parer del Govern espanyol, no només estem davant d’un mal dirigent polític, sinó davant del ciutadà més matusser, novell i enganyós d’aquest país. La seva biografia deu ser una fabulació de Cunqueiro, perquè, a parer del socialisme, no hi ha ningú tan negat com Feijóo a tota la faç de la terra.
Jo no el puc defensar, perquè hi ha opinants anònims que, quan no soc prou nacionalista o d’esquerres, em diuen a la seva pàgina web que no soc res més que el doble de Mariano Rajoy o la reencarnació de Manuel Fra
ga. Per això els demano permís per expressar una mínima opinió. L’únic error de calibre de l’actual PP és deixar passar el daltabaix dels fons europeus sense provocar un escàndol nacional ni exigir responsabilitats per la penosa gestió del que havia de ser la salvació de totes les crisis. Aquí sí que hi ha inexperiència i falta d’investigació.
Les altres coses em semblen discutibles. Si una facció del PP imposa alguna decisió al seu president, caldria celebrar-ho, perquè ja està bé de tenir uns líders polítics que menystenen els seus partits i els seus militants, i els imposen els seus criteris de manera autocràtica, amb la qual cosa es nega la democràcia interna i els partits deixen de ser intermediaris entre la societat i el poder.
Altrament dic que Alberto Núñez Feijóo, igual que Pablo Casado, s’equivoca quan opta per bloquejar el Consell del Poder Judicial. Ara bé, si es parla de dany institucional és més greu el que fa Sánchez quan prohibeix per llei venjativa el nomenament de jutges. Això és impedir que es faci justícia, cosa una mica impresentable en un govern progressista i, sens dubte, en un Estat de dret. La revenja és el gran motor de la polarització, càncer de l’actual política mundial.
I l’últim punt del martiri de Feijóo és la seva oposició a rebaixar el delicte de sedició. Resulta que oposar-se a un compromís personal del president del Govern espanyol –no del seu partit, no de l’Estat– et fa ser un feixista. És com si Feijóo tingués l’obligació de tapar-se els ulls davant una reforma del Codi Penal. I, ampliant el punt de mira, és la negació del dret a la discrepància. És l’anul·lació del debat. És la imposició del pensament únic. I el que sembla més greu: aquesta negació del dret a la discrepància i aquest intent d’imposar el pensament únic és el que distingeix els partits autoritaris que assetgen la democràcia als Estats Units o al Brasil.