Sedició i ordre constitucional

La ruptura de les negociacions per renovar el Consell General del Poder Judicial és una pèssima notícia per a l’ordre constitucional espanyol i afegeix un element de caos en un moment especialment inoportú. Espanya, Europa i el món afronten uns temps marcats per la polarització interna i la confrontació externa. La institucionalitat, essencial per al desenvolupament dels països, és sacsejada per polítics que anteposen la seva agenda ideològica o purament personal als interessos generals. I sembla que Feijóo ha preferit deixarse portar per aquesta deriva abans que mantenir el sentit d’Estat de què fa gala.

L’excusa que el Partit Popular ha donat aquesta vegada és la proposta de reforma del delicte de sedició que el Partit Socialista vol portar al Congrés. Feijóo, que va arribar amb una aura centrista i constructiva, ha sucumbit a les pressions de l’ala dreta del seu partit, partidària de dinamitar qualsevol acord amb el que ells anomenen “el sanchisme”. La reforma del delicte de sedició era al programa de legislatura del Partit Socialista, però és cert que posar-la en marxa a canvi del suport d’Esquerra Republicana als pressupostos suposa un mercadeig que cal taxar com a mínim d’oportunista. No obstant això, dues raons desqualifiquen l’actitud dels populars. La primera, la més òbvia, és que la renovació del màxim òrgan de la magistratura és un deure constitucional, i, si en quedava algun dubte, ara s’ha evidenciat de manera palmària qui n’obstrueix el compliment. La segona es refereix al motiu esgrimit aquesta vegada.

Segons Feijóo, el delicte de sedició no només no hauria de reduir les penes, sinó doblar-les. Aquesta afirmació és una fanfarroneria que no resisteix cap reflexió crítica, ja que si analitzem tipus penals equivalents en l’entorn europeu, difícilment trobarem penes de presó similars i menys encara superiors a les que tenim a Espanya. Però, sobretot, perquè el que requereix el nostre ordenament jurídic és, d’una banda, una redefinició del tipus, més concebut per reprimir els aldarulls militars que les il·legalitats comeses per autoritats civils. També caldria tipificar adequadament conductes que no només van constituir desobediència, sinó que van anar més enllà intentant trencar l’ordre constitucional, caldria aplicar-los les penes adequades, que, no havent-hi violència, haurien de ser menys severes a la presó, però en canvi caldria mantenir-les i fins i tot endurir-les pel que fa a la d’inhabilitació. Uns responsables polítics que fan servir l’autoritat dels càrrecs per aconseguir els seus objectius subvertint l’ordre legal no haurien de tenir la possibilitat durant molt de temps de tornar a ser elegits per exercir càrrecs públics d’acord amb el mateix ordre constitucional que han violat.

Si, com sembla entreveure’s, la reforma del delicte de sedició, mentre redueix les penes de presó, rebaixa també les d’inhabilitació, els populars tindrien una mica de raó, no en el bloqueig a la renovació del consell rector de la judicatura, que no té cap mena de justificació, però sí en l’oposició a la proposta dels socialistes. Amb una dissecció més fina, la nostra dreta seria més eficaç en la tasca opositora, ja que evidenciaria no només que aquesta reforma no té una orientació adequada en matèria de política legislativa, sinó que és un canvi de cromos dirigit a beneficiar directament algun polític en particular.

Amb una dissecció més fina, la nostra dreta seria més eficaç en la tasca opositora