El bon piano

Des de ben aviat, vaig pensar que el somni de la meva vida era ser una veritable pianista. Això em pensava. Seriosos idil·lis d’infantesa i joventut amb l’instrument em van posar el verí als llavis, entre Beethoven o Bach. Innocent, no sabia que després imaginaria massa bé la sensació de tocar, per exemple, la part solista del Concert per a piano en sol major de Ravel. Nonomés per delectar-me cobdiciosa en el meu virtuosisme, la cua del frac estarrufada, sinó també per lliurar el meu art a la sincronia còsmica, per dir-ho així, i envoltar-me tota en la gran orquestra. Furibunda a estones, en lluita acarnissada amb el tutti. O en subtilíssim diàleg amb el vol de la flauta o el lament profund del corn anglès. Teclat amunt i avall, despentinada i corglaçada d’amor no sabria dir si cap a l’harmonia sideral, Ravel, o aquest corn que se’t fica per l’orella fins al pulmó.

Pensava, deia, que somiava ser una pianista capaç de tocar aquest concert. I no només el famós adagio, que em persegueix des d’una primera nit amb la seva calma nostàlgica i obsessiva, sinó també el moviment presto que irromp a continuació. Velocíssim, estrepitós fins a l’insofrible, capaç de trencar els vidres del veïnat o espantar els gats que fugen per les teulades amb la cua estarrufada com el meu frac de fer concerts. Quina bogeria, primer enfonsar el tou dels dits en els acords lents i després percudir vertiginosament a deu dits, incansable en el meu somni, aquella cascada d’arpegis endimoniats que es precipiten al buit en una mena de suïcidi de tecles. Tan difícils per a la mà humana que, pel que sembla, Ravel va acabar abandonant el desig d’estrenar el concert interpretant ell mateix la part solista, esgotat per la preparació a què es va sotmetre per estar en forma, amb estudis de Liszt i Chopin, al seu torn, força bojos. Raó per la qual va cedir l’estrena a la pianista francesa Marguerite Long. Sensible virtuosa que somriu tímida a Google, des dels anys trenta, amb un barret de plomes d’una mida descomunal.

Quina bogeria. Tota la vida, deia, pensant que somiava ser pianista, per descobrir en la maduresa que el que en realitat m’agradaria ser és el piano. No qualsevol piano, òbviament, sinó aquest, per exemple, amb què Long va estrenar aquest concert. Que Marguerite toqui en mi, sisplau. Amb els seus dits ferms però delicats i el seu barret emplomallat que a saber si portava aquella nit o no. Diria que no. Millor ser piano que pianista, penso ara, no només per mandra existencial.