La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sobre noms
No crec que resulti familiar a gaire gent el nom d’Aurora Picornell, dirigent comunista mallorquina dels anys trenta que fa uns dies va ser notícia perquè s’han identificat les seves restes en una fossa comuna a Manacor. Quan el gener del 1937 va ser afusellada, Aurora Picornell tenia vint-i-quatre anys i una filla molt petita. La seva història s’assembla massa a la de moltes joves de l’època, incloent-hi les quatre dones que van morir amb ella: noies que durant la Segona República van veure en la militància d’esquerres la via ideal cap a una societat més igualitària i més justa i que poc després acabarien davant el mur d’afusellament o corrent cap a l’exili.
El grup de l’Aurora era conegut com les Roges des Molinar pel barri de Palma on vivien; a l’Aurora, la més rellevant de les cinc, els mitjans de comunicació s’hi han referit com “la Pasionaria mallorquina”, cosa que té tota la pinta de ser una invenció recent feta només per simplificar.
En fi, així és com van les coses: dues pioneres del comunisme, una molt més coneguda que l’altra, convertim aquesta en un succedani d’aquella i solucionat, per què donar-hi més voltes...? El que passa és que acomodar el nom d’algú com Aurora Picornell a un sobrenom aliè, sigui quin sigui, implica treure-li part de la seva identitat, reduir-la una mica, empetitir-la, fet que contradiu el lloable afany de recuperar les seves restes per retre homenatge a la seva memòria. Imaginem que la jove Aurora Picornell del 1936 se sentís afalagada que l’associessin amb la veterana Dolores Ibárruri, que acabava de ser elegida diputada. Sembla raonable que fos així, però això no és garantia que, en la convulsa història fratricida del comunisme espanyol, aquesta mateixa comparació li hagués d’agradar al cap d’uns anys.
Qui més en sap, d’Aurora Picornell, és el mallorquí David Ginard i Féron, especialista en la història del moviment obrer i la resistència antifranquista a les Balears i autor, entre altres biografies, de les de la mateixa Picornell i d’Heriberto Quiñones. Aquest, marit de l’Aurora i pare de la seva filla (a qui van posar de nom Octubrina Roja en honor de la revolució soviètica), és un d’aquells aventurers de vida apassionant que tant agraden als novel·listes sense imaginació. Després de moltes peripècies, aquest revolucionari professional nascut en algun indret de la Rússia tsarista va ser detingut per la policia franquista quan provava d’organitzar el PCE de la clandestinitat. Les terribles tortures a què va ser sotmès el van acabar deixant paralític. Condemnat a mort, el van executar assegut perquè no podia mantenir-se dret. Tot seguit van afusellar també els camarades que l’havien traslladat fins al lloc de l’execució lligat a una cadira.
Quiñones hauria format part del panteó dels herois del comunisme espanyol si no fos perquè va voler pensar per si mateix i el partit el va repudiar, titllant-lo de traïdor, delator, menxevic i fins i tot agent dels serveis secrets britànics (fumava cigarrets anglesos!). En el súmmum del deliri, el van acusar també de treballar per a la policia franquista. Que el franquisme l’hagués detingut ho explicaven com una manera de protegir el seu agent, apartant-lo de la circulació. Si el van torturar fins a trencar-li la columna vertebral, ho van fer igualment per continuar protegint-lo, en dissipar possibles sospites. Ni tan sols el fet que finalment l’afusellessin no va suavitzar les acusacions de la direcció del partit. “El feixisme no vacil·la a destruir físicament els seus propis agents quan ja han donat de si tot el que podien donar”, van dir, i el fet és que Quiñones va ser un pària per a la historiografia del comunisme espanyol fins que, juntament amb alguns camarades més que van passar per experiències semblants, va ser rehabilitat a mitjans dels anys vuitanta.
Dolores Ibárruri era la secretària general del PCE quan, el 1942, Quiñones esperava que fos executat. De la seva filla, l’Octubrina, només sé que, rebatejada pel franquisme amb el nom de Francisca, va acabar vivint en un poble situat a trenta quilòmetres de Manacor. Em pregunto què li semblaria que la seva mare hagi passat a la història amb el sobrenom d’algú que, en el millor dels casos, no va moure un dit per salvar de la infàmia el seu pare.
Referir-se a Aurora Picornell com “la Pasionaria mallorquina” implica treure-li part de la seva identitat