La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un terç de glaceres que són patrimoni de la humanitat desapareixeran el 2050
Pena de mort per al Mont Perdut, les Dolomites, el Kilimanjaro o Yellowstone
Un terç del mig centenar de llocs patrimoni de la humanitat de la Unesco que acullen glaceres hauran desaparegut molt probablement abans del 2050, incloent-hi els del Kilimanjaro i Yellowstone, el primer parc natural dels EUA.
Però encara és possible salvar els altres dos terços, si l’augment de les temperatures globals no supera els 1,5°C en comparació amb el període preindustrial. Aquest serà un gran desafiament per a la COP27, la 27a Conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic. Ho revela un informe que la Unesco va publicar dimecres.
Mig centenar de llocs protegits i catalogats al patrimoni mundial de la Unesco acullen glaceres (se n’han identificat un total de 18.600 en aquests
50 llocs, que cobreixen prop de 66.000 km2), cosa que representa gairebé un 10% de l’àrea glacial total de la Terra. Inclouen el més alt (al costat de la muntanya Everest), el més llarg (a Alaska) i les últimes glaceres de l’Àfrica.
Però les expectatives dels científics són molt pessimistes. Les glaceres es baten en retirada a un ritme accelerat des de l’any 2000 a causa de les emissions de diòxid de carboni i l’augment de les temperatures. Es calcula que cada any s’estan perdent 58.000 milions de tones de gel, fet que equival a l’ús d’aigua anual combinat d’Espanya i França. Aquest desglaç és responsable de gairebé un 5% de l’augment global del nivell del mar.
L’informe conclou que les glaceres en un terç dels 50 llocs del patrimoni mundial estan condemnades a desaparèixer
per al 2050, independentment dels esforços per limitar els augments de temperatura. Però encara és possible salvar les glaceres en els dos terços restants si es controlés l’augment de les temperatures. Com? A més de reduir dràsticament les emissions de carboni, la Unesco advoca per la creació d’un fons internacional per al seguiment i la conservació de les glaceres. Aquest fons donaria suport a la investigació integral, promouria xarxes d’intercanvi entre totes les parts interessades i impulsaria mesures d’alerta primerenca i reducció del risc de desastres.
La meitat de la humanitat depèn directament o indirecta de les glaceres com a font d’aigua per a ús domèstic, agricultura i energia. Les glaceres també són pilars de la biodiversitat i alimenten molts ecosistemes.
La Unesco considera que és molt probable que una de cada tres glaceres desaparegui abans del 2050, incloent-hi les del parc nacional Kilimanjaro i la muntanya Kènia. A Àsia hi destaquen les glaceres de les àrees protegides de Yunnan (Xina), on es registra la pèrdua de massa més important en relació amb el 2000 (57,2%). Aquesta és també la glacera que es fon més de pressa. L’estudi afegeix un SOS per les glaceres a l’oest de Tien-Shan (Kazakhstan, Kirguizistan, Uzbekistan), que s’han reduït un 27% d’ençà de fa dues dècades.
A Europa una sort molt semblant podrien seguir les glaceres del Pirineu, igual com les de les Dolomites (Itàlia). Pel que fa a Llatinoamèrica, els expertes veuen amb preocupació les glaceres del parc nacional de Los Alerces (Argentina), amb la segona pèrdua més gran de massa en relació amb el 2000 (45,6%), i les glaceres del parc nacional de Huascarán (Perú), que s’han reduït un 15% des del 2000. A Amèrica del Nord, les glaceres al parc nacional de Yosemite és molt probable que desapareguin el 2050, com podria passar també a les del parc de Yellowstone. El de Yellowstone va ser el primer parc nacional dels Estats Units (i del món) i va ser escenari, entre altres esdeveniments històrics, de la fugida dels indis nez percé del cap Joseph, que van intentar evitar així la reclusió en reserves.
No és hora de plorar, diuen els experts: encara som a temps de salvar la resta de les glaceres del món