Dos minuts amb Cicciolina

Cicciolina als estudis de TV3, convidada pel programa Col·lapse. A la sala de maquillatge, gran desplegament. Hi coincidim durant dos minuts. Ella duu diversos elements de cosmètica i perruqueria que l’ajuden a assemblar-se a la imatge que la gent en té: la recreació postissa d’una època i una icona –actriu porno reconvertida en diputada de l’extravagant Itàlia dels anys vuitanta– impossible a la televisió actual. ¿És la mateixa persona que va venir fa 35 anys a l’Àngel Casas Show? No és rellevant. Nosaltres tampoc som els mateixos.

Operacions d’estètica, glamur de sèrie B i un historial que inclou formats de supervivència (literal, metafòrica), competitius o narrativament populars però que justifiquen que, amb l’empenta d’un mite conscient de la pròpia decadència, no sàpiga –ni ella ni nosaltres– si és l’autèntica Cicciolina o la imitació, perfecta i versemblant, d’ella mateixa. Al plató es reivindica com a pionera d’un feminisme i un animalisme que avui no serien tolerats per l’ortodòxia hiperactivista. Cultiva l’ambigüitat i coqueteja amb la llegenda: el que hi ha dins del got ¿és aigua o ginebra? El mite té precedents: quan Vladimir Nabokov va visitar el programa Apostrophes (maig de 1975), de Bernard Pivot, i li van servir vodka dins d’una impecable tetera de porcellana. Cicciolina sap que, a la tele, la veritat no importa. Hi ha personatges que no es poden permetre triar el grau de rigor en la documentació – aproximada– que els definirà a la Viquipèdia. Ella ho sap i esquiva les preguntes de Ricard Ustrell sense perdre l’atenció de la intèrpret ni defallir davant dels aplaudiments i una nostàlgia pop que s’alimenta d’un retrogust amarg. Un retrogust que no té en compte la substància d’una vida que, incomprensiblement, ningú no ha convertit en docusèrie. Els elements hi són: violacions i abusos a la infantesa, a l’Hongria comunista, amors i matrimonis precoços i precipitats, descobriments del cinema convencional i, en acabat, de la pornografia, maternitat turbulenta amb una llarga successió de judicis per la custòdia. Campanyes polítiques estridents i transgressores i el recurs de, quan no hi ha prou energia per argumentar, ensenyar els primers pits que es van veure a la televisió italiana.

L’estada fugaç a Barcelona li ha permès comprovar que la qualitat de les suites d’hotel no és la mateixa de quan va venir l’any 1988 però que l’amabilitat dels amfitrions es manté. La prova: la van acompanyar a comprar-se –és el ritual de molts turistes– una bossa de marca. Cicciolina acaba l’entrevista i,

Hi ha personatges que no poden triar el rigor en la documentació que els definirà

com un dels personatges que pul·lulaven pels passadissos concorreguts de la pel·lícula Ginger & Fred, de Federico Fellini, dona instruccions a la persona que l’acompanya per caminar a poc a poc perquè el vestit és molt cenyit i té por d’ensopegar amb els cables o la seva pròpia i imponent ombra.