La taverna, un confessionari rural

Elena 237ez %iera 5 ár8ara 2ennie, 9ie:e de Medina, 2una 1ami&s Es7anya;(u

va ser el lloc on em vaig criar, en un ambient dominat per dones (la meva mare, les meves ties, les meves àvies, les meves veïnes) que passaven les hores explicant aquestes històries, transmeses de generació en generació i que contenien sempre fets reals amb elements fantàstics i tradicions locals”. Per això creu que, “si faig cinema, és gràcies a elles, per la passió amb què transmetien cada relat, cada detall”.

A aquestes dones sense un futur definit i marcat per l’omnipresència masculina les obsessiona la vella llegenda que quan les fortes pluges desborden el curs del riu és perquè l’aigua s’ha enamorat d’una jove del poble. La protagonista és una adolescent, Ana, que viu amb la seva mare i la seva àvia (que va patir la violència d’un consort maltractador) en un poble on aparentment no passa res important, malgrat que està exposat a inesperats riscos provocats per fenòmens naturals. Tot s’expressa a la taverna del poble, un confessionari per expiar pecats. Riscos compartits per les dones, sempre sota la tutela masculina, encara que elles gairebé superin l’home en la seva capacitat per afrontar els drames interiors i exteriors.

En aquest territori, on les fronteres amb la vida i la mort poden dependre d’un simple error, l’Ana farà un recorregut existencial tremendament revelador. És un personatge que va cobrant força gràcies a la debutant Luna Pamiés i la seva perfecta sintonia amb Bárbara Lennie, que recrea la figura d’una mare en perpetu neguit. No hi ha concessions al drama ancorat en la desmesura dramàtica, i la directora Elena López Riera manté un to directe, pròxim a l’estil de l’antic cinema neorealista, però utilitzant la mirada actual. ●

EP La debutant Luna Pamiés, protagonista d’El agua