La Vanguardia (Català-1ª edició)
Estimat (i odiat) Gerard...
Vaig entrevistar Leo Messi quan començava i amb prou feines aixecava la vista de terra. Era molt tímid i es posava vermell quan li preguntaven per qualsevol cosa, ja no diguem alhora de posar per a una foto. Vaig entrevistar Gerard Piqué quan començava i el paio de jove ja era un desvergonyit. Fotografies? En recordo unes per a Mundo Deportivo en una habitació d’hotel: no va fer falta donar-li instruccions, va desplegar el seu cos llargarut postadolescent sobre un llit, es va posar les mans al clatell sobre el coixí i va somriure com fan els seductors, desinhibit i provocant enveja al seu voltant. “Em menjaré el món”, semblava que digués, o que cridés, més aviat. I si, se’l va cruspir.
Messi i Piqué, Piqué i Messi, barreja mestra de pols oposats d’un Barça mític que se’n va, desintegrat i mal acomiadat. L’argentí, de mala manera; Piqué, gravant un vídeo sense la participació del club i a mitja temporada. Per fer-s’ho mirar. Jugadors llegendaris rebotats. Piqué deixa el Barça, el club de la seva vida (“Jo no volia ser futbolista, volia ser jugador del Barça”), un any i mig abans d’acabar el seu contracte i renunciant a cobrar el que va firmar. Us sona familiar? Ho va fer abans Carles Puyol, el capità amb qui Piqué va formar la millor parella de centrals (i amics) de la història culer. Només per això dissabte caldria omplir el Camp Nou. Xavi l’alinearà. Xavi, que li va anticipar a l’estiu el que li esperava amb honestedat, sap que en Gerard mereix un adeu com el que ell mateix va tenir. Amb la grada plena. Amb les emocions a flor de pell.
Piqué ha trencat motllos com a futbolista, professió que associem mandrosament amb persones poc preparades per sentirnos menys desconcertats davant els herois que adorem. Piqué ha volgut ser moltes altres coses, portat per un caràcter radicalment desacomplexat, fregant l’arrogància en algunes ocasi
Compte amb dissabte: Piqué pujarà a rematar i el seu amic Puyol no hi és per retenir-lo
ons, rebolcant-se a dins en d’altres. Empresari hiperactiu (a qui si no se li podia acudir inventarse una nova Copa Davis?), promotor de talents de la nova era (Ibai Llanos), aconseguidor de patrocinadors (Rakuten), propietari de l’Andorra... L’ona expansiva de Piqué es va multiplicar a escala global quan es va aparellar amb Shakira. Ara la seva separació és el tema de xafardeig a Barcelona, Nova York, Saigon i Singapur.
Odiat i estimat amb passió, en els últims temps, encoratjat i transmutat en un personatge defectuós d’El llop de Wall Street, de Scorsese, els seus negocis amb Rubiales, àlies Rubi, van tocar la seva línia de flotació, i li van sortir els enemics que l’estaven esperaven, damnificats per alguns dels seus actes o declaracions, sempre espontànies i lliures, i per tant molestes. Al Reial Madrid és l’enemic públic número u. I sempre ho serà.
Recordo amb especial afecte (permeteu-me l’autocitació, avui és un dia especial) una entrevista, ja a La Vanguardia, en què vaig reunir en una taula Piqué i Puyol per menjar uns cargols en un restaurant d’Esplugues on tots dos solien quedar. El de La Pobla ja s’havia retirat, però Piqué no. L’endemà es jugava el clàssic. No he vist mai un futbolista més relaxat que ell davant un partit així. Vaig treure les meves pròpies conclusions. Que no es cuidés com els altres el feia encara millor. Odiava entrenar-se, va viure del seu talent immens i de la intel·ligència. Corria molt menys que Cristiano Ronaldo però ningú no el va marcar com ell. És l’últim mohicà.
Aquell dia vaig posar la gravadora i em van sortir tres hores de material. Vaig tallar molt, més que res perquè estaven tan a gust que sovint em deien: “Joanjo, això no ho posis”. Així, de fet, hauria d’haver titulat el reportatge, però em va faltar el morro que li sobra a Piqué.
A propòsit de morro: compte amb demà dissabte: Piqué pujarà a rematar i Puyol no hi és per retenir-lo.