La Vanguardia (Català-1ª edició)
La confusa vida d’un mag
Misteris i exageracions en l’agitada biografia del genial Helenio Herrera
Es compleixen 25 anys de la mort d’Helenio Herrera (Buenos Aires 1910-Venècia 1997), el quart millor entrenador de tots els temps per a World Soccer (2013), el setè per a France Football (2019). Dels seus èxits a les lligues espanyola i italiana, de les seves victòries a la Copa d’Europa, de la seva capacitat motivadora, les seves frases genials i les seves innovacions tàctiques s’ha escrit gairebé tot. Però es mantenen enigmes al voltant de la seva vida, els tres matrimonis, els vuit fills i la prodigiosa habilitat per reinventar a conveniència una biografia.
Helenio Herrera Gavilán va néixer al barri de Palermo de Buenos Aires i va quedar inscrit al registre el 10 d’abril del 1910, data que anys més tard va modificar per rejovenir sis anys i allargar la carrera futbolística.
Els pares de l’Helenio eren malaguenys, d’Estepona i Gaucín, i havien emigrat a la coberta d’un vaixell a la recerca d’un futur millor.
Van tenir tres fills a Espanya, tots morts quan eren nens, i després van néixer l’Aurora i l’Helenio, ja a l’Argentina. El pare, anarquista, va ser qui va decidir el peculiar nom del futur HH. “No hi ha cap altre Helenio al món més que jo”, explicava amb orgull. “És original i ajuda a destacar”. El petit Helenio, a més, no va ser batejat mai.
La família es va traslladar al Marroc quan ell tenia 3 o 4 anys. Va contreure la diftèria i va salvar la vida gairebé de miracle. Allà va entrar a formar part del seu primer equip de futbol d’entitat: el Racing de Casablanca i va aprofitar per formar-se a l’Escola Industrial. Així, quan li van arribar ofertes per jugar a França les va compaginar amb altres feines. Després de vendre porta a porta clavant la sabata perquè no l’hi tanquessin a la cara i de passar per la Citroën, es va estabilitzar com a tècnic en fibra de vidre per a aïllants de la construcció d’edificis. El futbol era amateur i ell, un defensa que ordenava l’equip, sempre va cobrar en negre. “Si els clubs venen entrades, com no cobrarem els futbolistes”, va justificar. Va passar per l’Stade Français, el Charleville, l’Excelsior de Roubaix i el Red Star parisenc, entre altres clubs menors. Assegurava que havia guanyat un parell de vegades la Lliga i una la Copa. I que havia estat dues vegades internacional. El cert és que era el capità del Charleville que va arribar a la final de Co
Tres matrimonis i vuit fills per a un personatge irrepetible que fins i tot va enganyar amb l’edat
Tres amors Helenio Herrera i la seva tercera dona, la italiana Fiora Gandolfi, a Madrid el 1980
pa del 1936 i també va ser subcampió amb el Red Star, el 1941. L’any següent sí que la va guanyar amb aquest mateix equip. Ja nacionalitzat, va estar convocat per jugar amb França contra Anglaterra i Bèlgica, però no va arribar a debutar. Amb el temps, solia viatjar amb tres passaports a la butxaca (espanyol, argentí i francès) i feia servir el que més li convenia segons les circumstàncies.
Va penjar les botes el 1945, amb només 29 anys en teoria, però en realitat ja n’eren 35. I va començar a entrenar. Va tenir èxit ràpidament a l’Stade Français, amb el suport d’un golejador marroquí, Larbi ben Barek, a qui anys més tard va fitxar per a l’Atlètic de Madrid. I la seva carrera triomfal a les banquetes ja no va tenir fre. Encara el 1980 i el 1981, amb 64 anys teòrics (70 de reals) va ser reclamat per Núñez per redreçar el rumb del Barcelona.
Paral·lelament, la vida sentimental d’HH va ser una muntanya russa. El 1937 la seva mare el va obligar a contreure matrimoni al Marroc amb Lucienne Leonard, que estava embarassada de mesos. Va tenir els seus quatre primers fills: Francis, Elena, Linda i Daniela. El 1952 es va unir sentimentalment a una asturiana, María Dolores Morilla, que en una entrevista de quan tots dos vivien a Milà explicava: “Estic casada amb una pilota”.
El matrimoni no es va formalitzar perquè tots dos ja estaven casats. Herrera va tenir dos fills més: ràpidament va arribar l’Helenito i el 1957, la Rocío. A més, Herrera s’havia fet càrrec dels fills de la seva germana morta i va apadrinar Gonzalo Suárez, fill de la Dolores i futur cineasta de fama, a més de periodista d’estil trencador amb el pseudònim Martín Girard.
Finalment, ja al Roma, va conèixer la periodista Fiora Gandolfi (“em va parlar en francès i vaig caure enamorada”, va explicar). Després d’obtenir el divorci de la primera dona, es van casar per poders a Ciudad Juárez (Mèxic) l’agost del 1972. Els rumors de la relació es van confirmar quan Dolores Morilla va fer les maletes i va abandonar Roma mentre Gandolfi, embarassada, anunciava el naixement d’un fill per a pocs mesos després. “Vaig enganyar els paparazzis, els vaig dir que seria a Londres però el vaig tenir a París”, va dir Gandolfi. Així va arribar el setè descendent, l’Helios (un altre HH) i encara un vuitè, la Luna, una nena adoptada per la parella de nou amb un origen confús. Segons es va explicar, HH va recollir la nena abandonada i malalta en un banc de la plaça del Pi de Barcelona.
Després de la mort d’Herrera, revisant papers i fotografies, Gandolfi va descobrir que havia alterat el seu naixement real. Va tenir a més una dura lluita per aconseguir que les restes mortals reposessin on i com ell havia demanat, al cementiri venecià de San Michele, escortats per una reproducció de la Copa d’Europa i la relació dels seus clubs. Gandolfi va buscar ajuda, primer a la RAI i després directament en la reina Elisabet II, per la negativa que va obtenir quan va voler enterrar “un futbolista i a més no batejat” a la zona anglicana del recinte. “El país que va inventar el futbol no accepta un mag del futbol?”, va escriure a mà a la reina, cap de l’Església anglicana, perquè intercedís. I ho va fer. A la làpida, Gandolfi va respectar la versió d’HH: nascut el 1916.
“Quan volia concentrar-se se n’anava a caminar sol, buscant el cel, l’aigua, la terra, l’aire... el foc era ell” (Fiora Gandolfi).