La Vanguardia (Català-1ª edició)
Kuwait i la seva petita democràcia
La cultura de les diwanias, o llocs on es reuneixen els homes, de vegades a confortables pavellons adossats als habitatges, antigament a grans tendes de campanya que jo vaig freqüentar abans de l’ocupació iraquiana d’agost del 1991, armades a carreteres del desert circumdants de la capital, per discutir de tot allò diví i humà, és la cinquena essència de l’ambient polític de l’estat de Kuwait.
Relaxats en seients sobre catifes valuoses –el luxe i la distinció s’estenen a Orient per terra– , els homes hi debaten durant les jornades electorals que se celebren des del 1961, any de la independència, i ho fan amb te, cafè, begudes sense alcohol i menjars d’estil beduí.
Llavors, els emirats del Golf, ubicats a l’anomenada Costa dels Pirates, encara estaven sotmesos a la Gran Bretanya.
El 1971, Dubai, Abu Dhabi, Sharjah i altres quatre petits principats van constituir la federació dels emirats àrabs, mentre que el diminut arxipèlag de Bahrain, antiga seu de l’alt representant de sa graciosa majestat, i la península de Qatar, fronterera amb el poderós regne de l’Aràbia Saudita, va preferir per separat proclamar la seva independència.
Aquella època, coneguda al Regne Unit com La retirada de l’est de Suez, va ser el principi de l’opulenta regió àrab del Golf.
Per aquelles dates, Kuwait presumia de ser el principat més cosmopolita i avançat, amb el seu règim parlamentari únic a la regió i la seva indubtable influència política sobre l’embrionària resistència palestina. Va ser a Kuwait on un jove enginyer anomenat Iassir Arafat va fundar Al-Fatah i més tard l’OAP. La premsa local imitava la premsa privada i lliure de Beirut i provava d’encoratjar, o com a mínim informar, sobre les il·lusions de la revolució palestina.
Durant les dècades dels seixanta i setanta, Kuwait indubtablement va gaudir d’un cert prestigi internacional en l’anomenat món àrab i vaig començar a visitar-lo.
El nom Kuwait vol dir petit fort, des d’on l’emir Mubarak, fundador de la dinastia dels Jaber, que segueix al poder, va iniciar les seves ràtzies per dominar els seus adversaris.
A les recents eleccions d’octubre, que van passar completament desapercebudes, van guanyar els grups de l’oposició xiïtes i islàmics. Van aconseguir la majoria dels 50 escons al Parlament. Dos d’aquests escons els ocuparan dones i a la Cambra també hi haurà l’octogenari Ahmad Sadun, veterà president de l’Assemblea que vaig conèixer durant la dècada dels vuitanta, abans de la malaurada invasió iraquiana.
A la història de Kuwait és constant l’enfrontament del poder legislatiu amb la família regnant. Una de les seves conseqüències ha estat la suspensió del Parlament del 1970, 1986 i 2006.
Alguns kuwaitians i residents
estrangers de nacionalitat àrab consideren que aquest règim parlamentari, amb el frec a frec entre l’emir i l’Assemblea, entorpeix el progrés.
El parlamentarisme kuwaitià, en tot cas, és insòlit a les antigues possessions britàniques del Pèrsic, on els altres emirats estan governats exclusivament per senyors feudals que Occident beneeix.
En aquesta ciutat Estat es percep una certa nostàlgia de les dècades passades, quan va arribar a ser un centre polític i cultural gràcies a la seva riquesa petrolífera.
Amb el restabliment de l’autoritat dinàstica van poder tornar centenars de milers de treballadors estrangers, sobretot asiàtics, que encara conformen la majoria de la seva població.
És un fet, que Kuwait progressa tot i que sigui sense el fulgurant atractiu de la Unió dels Emirats Àrabs.
Un jove mèdic libanès es lamentava de l’ambient avorrit de la ciutat i expressava la seva intenció de traslladar-se a Dubai o Abu Dhabi, perquè “ofereixen una millor vida per als estrangers”.
Malgrat les bones intencions anunciades pels governants kuwaitians de reduir la mà d’obra estrangera, un 75 % dels habi
L’emir manté les regnes, però l’oposició xiïta i islamista domina l’Assemblea
tants de l’emirat ha nascut fora del país.
L’emir tampoc no ha complert la promesa de resoldre la greu qüestió dels bidun, els àrabs sense nacionalitat que viuen a cavall de Kuwait i l’Iraq, i que podrien fins i tot procedir de Síria i ser simpatitzants de l’Hizbul·lah.
L’Estat providència continua mantenint-se. L’emir Nawaf Al-Ahmad Al-Jaber Al-Sabah, que va accedir al poder el 2020, en manté les regnes, però els grups polítics de l’oposició compten amb recursos per ferse valer.
No recordo si en altres eleccions els homes i les dones votaven per separat, en col·legis diferents, com fan ara.
Davant de les portes d’un d’aquests centres, dues masses compactes, la negra del xador femení i la blanca de les dichdachas masculines, esperaven fa unes setmanes a votar.
A Kuwait hi ha dones entossudides en organitzar els seus propis diwans femenins. El diwan, sigui com a tertúlia, plaça de negocis o lloc per a les intrigues familiars i les maquinacions polítiques, és un objecte del desig femení. Les arrelades costums locals, tot i això, no afavoreixen els seus esforços d’alliberament.