La Vanguardia (Català-1ª edició)
La victòria serà amb més de 140 escons
És com dormir amb un atles sota el braç. Aquesta és la relació entre els estrategs i els mapes electorals. Darrere de les geografies, demografies i xifres s’hi amaguen les coordenades, les respostes i les iniciatives per traduir els números en continguts concrets. I això és un art. Els mapes ens fascinen, i en aquesta Sala de Guerra sempre ens ha agradat projectar-los a través de titulars, arguments i exemples. Titulars: el PSOE frena l’hemorràgia però no aconsegueix fer un gir, situar-se en això últim és un miratge. Per la seva part, el PP és en una indiscutible aturada tècnica després d’una mala gestió d’expectatives i, per descomptat, el descomunal error davant el pacte judicial. Sense narrativa d’entrada ni de sortida entorn de l’acord Alberto Núñez Feijóo avui està tocat. I se li nota. El quadre és PP 118 escons, en l’entorn dels set milions d’electors, PSOE 103 per sobre dels sis milions, Vox 48, amb tres milions però baixant i Unides Podem amb 32, en gairebé tres milions i pujant. Fa només unes setmanes el PP tenia 135 diputats amb set milions i mig de sufragis i el PSOE 97 vorejant els sis. Falta molt, no hi ha tensió electoral, però ningú no és a prop d’aconseguir els seus objectius. De fet, el PSOE només pot ser primer si remunta la mitjana de més de 20 punts de diferència que li treu el PP en 17 circumscripcions. Els totals nacionals confonen, els mapes a escala ho situen tot al seu lloc.
Comencem amb els arguments i exemples. Tres són els factors que expliquen aquestes novetats: 1) els encertats canvis del PSOE al juliol units a un Pedro Sánchez que recobra, ancorat a l’esquerra, la seva determinació i audàcia 2) l’“efecte Nadia Calviño” des d’aquella ovació dreta al Congrés el 5 d’octubre que ha permès recuperar elector central: els
Fa només unes setmanes el PP tenia 135 diputats, amb set milions i mig de sufragis, i el PSOE, 97, vorejant els sis. Falta molt, no hi ha tensió electoral, però ningú no és a prop d’aconseguir els seus objectius
550.168 electors que se n’anaven al PP avui són 412.960 i baixant. La vicepresidenta fa un mes que brilla davant la dreta; i 3) Feijóo, que està en mode alternança en lloc d’alternativa, i això és letal. Després d’aterrar a Madrid compartim que no haver perdut unes eleccions era un debilitat i que n’hi havia prou amb el debat de pactes per comprovar si l’home d’Estat anava de debò i es bevia el cafè o es dissolia com un terròs de sucre. Prometre alternança o alternativa sembla un joc retòric, però no ho és. L’alternança és
el reemplaçament mecànic al poder d’una força política per una altra de semblant. L’alternativa és la conquesta del poder a càrrec d’una força disposada a aplicar un programa de govern radicalment nou. Feijóo va crear enormes esperances a esquerra i dreta quan va arribar. El mapa electoral ho va reflectir. La seva falta de gol i la gestió del pacte judicial ha defraudat a uns per asseure’s i a d’altres per aixecar-se de la taula. Sánchez va pactar l’article 155, Feijóo no acorda el 122. Després d’aquesta relliscada, els mapes indiquen que té un peu dins de la Moncloa, però només un.
Què més ens diuen els mapes? Que un terratrèmol silenciós s’acosta a Espanya. Les xifres no apunten a un canvi de tendència, sinó a la conformació d’una de nova en temps d’estagflació. Hi ha desitjos de “mandat clar” a la generació nascuda el 1960. Quan això passa, l’eix esquerra o dreta s’ha de combinar amb el de “Govern fort o Govern feble”. A l’Espanya del 2023 no tindrem eleccions de mig mandat com demà als EUA, però sí que en tindrem de final de mandat: les autonòmi
Alberto Núñez Feijóo té un peu dins de la Moncloa, però només un
ques i municipals. Les projeccions apunten que després d’aquestes, les generals es guanyaran amb més de 140 escons i un 35% dels vots. A l’abast de PP i PSOE.
Hi ha tres classes d’enquestes: informatives, performatives i deformatives. Les dues primeres modalitats creen habitualment efectes interns als equips, també externs, tot i que menys del que molts periodistes s’imaginen; les últimes, al contrari, són extraordinàriament perilloses perquè provoquen descontentament, ira i, fins i tot, ràbia al carrer davant qui les promou. Miratge i aturada tècnica, doncs. Com aquella marca de naixement al cap de Mikhaïl Gorbatxov, que s’assemblava a un mapa. Ken Jennings diu que hi veia Tailàndia. Els ciutadans comuns només vèiem Gorbi.