La Vanguardia (Català-1ª edició)
Votar a la recontra
La tradició voldria que demà hi hagués molts vots contra Joe Biden, però també n’hi podria haver molts contra Donald Trump, tot i que cap dels dos és candidat en aquestes eleccions. Als Estats Units, l’usual és que a les eleccions al Congrés a la meitat del període presidencial, el partit del president perdi vots, escons i la majoria al Congrés. Molts ciutadans voten a la contra del partit a la Casa Blanca més que a favor de l’oposició.
En altres temps s’interpretava que, amb els seus vots a la contra, els votants expressaven el temor a una concentració excessiva de poder en un partit i suggerien que els dos partits haurien de cooperar. Pero, des de fa trenta anys, el vot contra el partit del president expressa una creixent insatisfacció amb els resultats de la gestió governamental.
El resultat més habitual de la divisió del Govern en els darrers temps no ha estat la cooperació bipartidista, sinó el bloqueig entre la Casa Blanca i el Capitoli i la consegüent paràlisi legislativa, els tancaments del Govern per no haver aprovat el pressupost i els intents de destitució de presidents. L’experiència recent demostra que, en absència d’una àncora d’unió nacional davant d’un enemic exterior, com la que existia durant la guerra freda, la separació de poders entre el Congrés legislatiu i la presidència executiva amb només dos partits polítics és la recepta perfecta per a la confrontació.
El filòsof Isaiah Berlin parlava de la “llibertat negativa”, centrada en la protecció de drets, davant de la “llibertat positiva” associada amb la participació i l’accés a beneficis públics. Per analogia, podem dir que als Estats Units hi ha una “democràcia negativa” en la qual dos partits apalancats en institucions separades es bloquegen mútuament a costa de potencials decisions positives per als ciutadans.
La novetat demà seria que, en un vot doblement negatiu, molts s’inclinessin per bloquejar el partit de Trump i els candidats que tenen el seu suport, sobretot pel temor que trenquin una altra vegada les normes democràtiques bàsiques. No seria un vot a favor del partit del president, sinó un vot contra l’oposició, un vot a la recontra.
Per facilitar aquest comportament electoral, Biden ha participat molt poc en les campanyes dels candidats a representants i senadors, alhora que la majoria d’aquests han evitat associar-s’hi públicament i han destacat el perill dels candidats republicans.
L’expresident taronja està cada cop més desesperat pels processos judicials que l’assetgen i la seva probable inculpació. La seva esperança insensata és intentar la immunitat mitjançant una majoria congressual. Però com va observar el líder republicà al Senat, Mitch McConnell, potser no és fàcil per al seu partit guanyar el Congrés per la baixa “qualitat dels candidats”. Una candidata trumpista va confondre la Gestapo amb el gaspatxo; un altre proposa resoldre el canvi climàtic enviant “l’aire dolent” a la Xina; un doctor televisiu es va fer famós venent pastilles per aprimar-se; una altra assegura que una violació no genera embaràs perquè l’acoblament “no és orgànic”. Etcètera.
Com sol passar, els Estats Units són l’espectacle més gran del món que preludia i engrandeix processos similars en altres països. També a Europa hi ha hagut recentment molta insatisfacció, partidisme negatiu i vot a la contra del partit al govern, com en la tradició americana. Durant diverses dècades, els partits de govern guanyaven les eleccions entre dues i tres vegades seguides com a mitjana. Però des de la Gran Recessió i la pandèmia, només una quarta part dels governs han estat reelegits. Les últimes setmanes, hi ha hagut victòries del vot a la contra a països com Itàlia i Suècia. Molts votants, insatisfets amb l’exercici governamental, voten pel dolent per conèixer més que pel dolent conegut. També comença a haver-hi vot a la recontra, l’exemple més vistós del qual ha estat França, on molts votants van triar bloquejar l’oposició de Le Pen.
Amb alguns partits de govern en crisi han sorgit partits nous, hi ha més fragmentació política i és més difícil construir una majoria parlamentària. A Espanya hi va haver quatre eleccions en quatre anys fins que es va aconseguir formar govern. Però el rècord ja ha estat batut diverses vegades. A Israel hi ha hagut cinc eleccions en tres anys i mig amb molt de vot a la recontra de Netanyahu. A Bulgària hi ha hagut quatre eleccions en un any i mig i encara no hi ha govern.
Als Estats Units, la hipòtesi de molts vots contra els trumpistes es pot desmentir demà si els votants insatisfets es guien més per les males taxes d’inflació i de crim violent que per les amenaces a la democràcia o la qualitat dels candidats. Si encara domina el tradicional vot a la contra del partit del president i els republicans aconsegueixen la majoria en alguna de les cambres del Congrés, tornaran la paràlisi legislativa i els tancaments del Govern, com els darrers dos anys de Trump, així com alguna paròdia de destitució de Joe Biden. És a dir, la tradicional democràcia negativa amb frustració i enuig ciutadans, institucions inoperants, oportunitats per a aventurers ignars, i la reemergència mediàtica del taronja.
Sigui quin sigui el resultat, al gener començaran a aparèixer nous candidats als dos partits per a les primàries presidencials del 2024. Cal apostar que, en una espiral de rebuig i negativitat, a partir de llavors abundaran encara més les crides a votar a la contra, a la recontra i fins i tot contra la recontra.
Als Estats Units hi ha una “democràcia negativa” amb poques decisions positives per als ciutadans