Semenfotisme judicial

Durant els anys vuitanta, alguns joves compromesos dels setanta van encunyar el terme semenfotista per referir-se als joves que pujàvem en la següent fornada, grosso modo els que el 20-N del 75 érem menors d’edat. Els nostres germans grans havien decidit que la seva època era èpica, tot i que el dictador monàrquic acabava de morir al llit, i trobaven que els nascuts als seixanta encaràvem l’existència amb massa ganes de passar-nos-ho bé. Ens acusaven d’individualistes i poc compromesos, ergo, semenfotistes.

A alguns de nosaltres aquella etiqueta ens va agradar tant que la vam començar a reivindicar amb una conya sexual que sortia d’eliminar l’apòstrof del sintagma se me’n fot. La broma del semen va durar poc. Ben aviat els que més ens criticaven van descobrir l’èpica epicúria, es van instal·lar en les poltrones que els joves d’avui anomenen pagueta, i van crear el

La jutgessa onomateta de Vitoria que es nega a registrar un nom de nena hauria de llegir Machado règim del 78, una estratègia que ara alguns frisen per reeditar. Els baby boomers més que una generació érem una gernació, i no vam fer-ho ni millor ni pitjor, però el semenfotisme es va esllanguir fins que va desaparèixer del mercat. Potser hi va influir la pesta de la sida, tan moralitzadora com desmoralitzadora.

He recordat aquell joc (llunyà) de fotre la semença allà on es podia gràcies a la impagable jutgessa onomateta de Vitòria que no ha permès que uns pares bascos registressin la seva filla amb el nom de Hazia (llavor) i els l’ha rebatejada unilateralment amb l’equivalent en llatí, Zia. La raó que argüeix aital llumenera és que “la palabra propuesta significa en el euskera usual semen”. L’euskera usual? La família exposa que la primera accepció del mot Hazia al diccionari Euskaltzaindia és llavor, derivat del verb hazi (criar, alimentar, nodrir) i que el significat que li atribueix la jutgessa és un ús molt secundari derivat de la mateixa relació que, en castellà, semen té amb semilla. Tots els bascoparlants que conec corroboren que per dir semen en basc usen el mot semena i que en cap cas pensen en una lleterada quan senten la paraula hazia. És un sentit rebuscat.

Els noms propis són un territori molt íntim i el grau de pellfinisme, molt personal. Potser algú podria considerar ofensius noms de marededeu com ara Dolores, Angustias o Regla. Llegeixo un tuit que diu: “Te llamas Dolores pero te horroriza que alguien llame Zigor (penitencia) a su hijo”. Les consideracions filològiques que ha suscitat el cas són molt entretingudes, però les llengües són sistemes de signes molt complexos i els que no sabem basc difícilment en podrem capir els matisos. L’únic que podem capir és el menyspreu supremacista de la ignorància. La jutgessa onomateta hauria de llegir Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”.