La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Treballo amb gent jove perquè no té por i accepta reptes”
Premi Nobel de Medicina i director de l’Institut Crick a Londres
2 C isti a 2 e
És un dels científics més brillants de la història de la biologia. Els seus descobriments i contribucions han permès avenços crucials en medicina, com ara una millor comprensió de com es desenvolupa el càncer. Per això va rebre el 2001, amb Leland H. Hartwell i Timothy Hunt, el premi Nobel de Medicina. Nurse (Londres, 1949), que dirigeix l’Institut Francis Crick, a Londres, una institució que lidera la investigació biomèdica a Europa, ha visitat Barcelona recentment convidat per la Universitat Pompeu Fabra.
La seva història bé podria inspirar un de Hollywood.
biopic
La meva vida és gairebé un accident. Vaig créixer en una família de classe treballadora als afores de Londres. La mare netejava cases, el pare era operari a una fàbrica. Vivíem a una casa de dues habitacions els meus pares, la meva germana, dos germans amb qui em portava molts anys i jo. Passava molt de temps sol i potser per això em vaig començar a interessar pel món natural i l’astronomia.
Tampoc no va ser un estudiant brillant i, tot i això, ha arribat a Premi Nobel.
Hi havia èpoques en què els exàmens m’anaven fatal, tot i que, en general, les ciències eren el meu fort i, les llengües, no gens. No hi havia manera d’aprovar llatí, grec ni francès. Per això no vaig poder entrar a cap universitat i em vaig haver de posar a treballar amb 16 anys com a tècnic en una fàbrica de cerveses. Per sort, aquell mateix any el director del departament de genètica de la Universitat de Birmingham va revisar les meves notes i em va donar una oportunitat, sense la qual avui no seria aquí.
Va rebre el Nobel de Medicina el 2001 per revelar els meca
nismes del cicle cel·lular, una de les qüestions més bàsiques i fonamentals de la biologia.
Una de les característiques principals de la vida és que té la capacitat de reproduir-se. I la manifestació més simple d’això és la divisió d’una cèl·lula en dues. Vaig començar a treballar en aquell procés amb un llevat, un microorganisme molt senzill. Estava totalment sol, sense ningú que investigués en aquesta àrea, cosa que feia complicat trobar un lloc de treball i recursos. Em vaig haver d’apanyar per aconseguir coses interessants amb ben poc. Quan altres investigadors van començar a parar atenció a aquest procés, jo ja havia descrit el gen cdc2 de Schizosaccharomyces pombe i revelat les proteïnes que s’encarreguen d’accelerar, frenar i mantenir el desenvolupament de la cèl·lula. Els meus descobriments han estat molt útils pel que fa al càncer, com per exemple el de mama.
Dirigeix des del 2010 l’Institut Francis Crick d’investigació biomèdica.
Va ser idea meva muntar-lo i vaig reunir els diners per ferho. A diferència de la majoria de centres d’investigació, el Crick no està focalitzat en intentar resoldre un problema amb un objectiu translacional, sinó que els 5.000 científics que integren els 150 grups que tenim tenen total llibertat per investigar. Són investigadors molt joves, a l’inici de les seves carreres. Al meu laboratori, per exemple, la majoria són estudiants de doctorat amb els quals estableixo relacions d’igual a igual. M’agrada treballar amb gent jove perquè no té por i accepta reptes. I jo, per la meva experiència, els ajudo a passar els errors a què s’enfronten.
Els ha afectat el Brexit?
És una desgràcia, una tragèdia grega, sens dubte, contra la
Orígens modestos
“No vaig poder entrar a cap universitat i em vaig haver de posar a treballar amb 16 anys”
Troballa sorprenent
“Vaig descobrir que em van criar els meus avis i que la meva germana era la meva mare”
qual vaig batallar perquè no es produís. De moment, el meu institut en particular no s’ha vist afectat. La gent que contracto em diu que està preocupada, però ve de tota manera. I no hem perdut cap científic, a diferència d’altres institucions.
Per què?
Per reputació, suposo. L’any passat vam optar a nou ajuts del Consell Europeu d’Investigació (ERC), que són summament competitius, i vam tenir un 100% d’èxit. No sé de ningú més que ho hagi aconseguit.
Gairebé seqüencia l’ADN de la reina Elisabet II.
Quan vam inaugurar l’Institut, va venir la reina i vaig pensar a seqüenciar el seu ADN, però vaig témer acabar a la Torre de Londres. Al final va ser ella que em va suggerir que em seqüenciés a mi mateix i em va etzibar: “Espero que no trobi res que no vulgui saber”.
I ho va trobar?
Ho havia trobat una mica abans, quan me’n vaig anar a la Universitat Rockefeller, a Nova York. Vaig descobrir que em van criar els meus avis i que la meva germana era en realitat la meva mare. S’havia quedat embarassada amb 17 anys i els seus pares la van enviar a casa d’una tia a donar a llum. Quan va tornar, la meva àvia va fingir ser la meva mare. Així és com els meus oncles es van convertir en els meus germans i, la meva mare de debò, en la meva germana. Era l’any 1949 i aquella situació constituïa una enorme vergonya per a la família. Ara seria molt diferent. Sense anar més lluny, tinc dues filles, cap no està casada, i quatre nets.