La Vanguardia (Català-1ª edició)
Es busca milionari al Farró
Un miratge estadístic converteix en pobre un dels barris més rics de Barcelona i n’enfonsa la renda mitjana per sota del llindar de la pobresa
n Gustavo arronsa les espatlles i deixa caure les mans sobre el diari estès a la barra. “Mira que als bars un s’assabenta de tot, però no em sona gens: no sé per què pot ser”, admet el cambrer del cafè Antonello del carrer Guillem Tell, al barri barceloní del Farró.
En tan sols un any la renda mitjana del grapat d’illes que envolten aquest carrer s’ha desplomat i ha passat de més de 54.000 euros nets anuals a 18.900. Aquesta xifra no només està per sota del llindar de pobresa, sinó que, a més, converteix aquesta zona en la més humil de la ciutat i de gairebé tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Però les últimes dades de l’Atles de les llars de l’INE dibuixen un escenari que no concorda amb la realitat del barri: voreres impol·lutes, clíniques privades i balcons revestits de Strelitzia, Monstera i altres plantes tropicals fotogèniques.
A mig matí les senyores grans
surten a prendre l’aire acompanyades per les seves cuidadores, la majoria d’origen llatinoamericà. A partir de mitja tarda els carrers es revifen a les terrasses dels bars i als baixos ocupats per restaurants de tres forquilles i despreocupació impostada.
Definitivament, les sis illes que separen la Via Augusta del carrer Saragossa tenen molt poc a veure amb Sant Roc de Badalona, l’única secció censal de l’àrea metropolitana que té una renda neta semblant, de 18.300 euros. Travessat per l’autopista C-31, que divideix el barri per la mei
tat, Sant Roc era originàriament el polígon d’habitatge social més gran que s’havia construït a la ciutat. Actualment, quan la premsa mira Sant Roc, el mira per parlar de desnonaments, narcotràfic, pobresa energètica i immigració.
Amb les dades a la mà, aquestes dues seccions censals de Sant Roc i el Farró comparteixen una mateixa realitat socioeconòmica. Amb el sentit comú a la mà, aquesta última afirmació no té cap lògica. Sobretot perquè és absurd que quatre carrers del districte de Sarrià-Sant Gervasi,
el més adinerat de la ciutat, caiguin d’un any per l’altre per sota
del llindar de pobresa, que se
E
gons dades del 2020, se situa entorn de 20.000 euros per llar.
Què ha passat, llavors, perquè la renda neta d’aquesta secció censal s’enfonsi dràsticament? La carambola estadística que hi ha darrere d’aquest miratge és excepcional i paradoxal alhora: els ingressos milionaris puntuals obtinguts per una persona –o unes quantes– a través d’una venda de patrimoni han disparat la xifra d’impostos pagats entre els més de 1.200 contribuents que resideixen en aquesta àrea. Com que per obtenir la renda neta cal descomptar els impostos pagats, la suma milionària de tributs d’aquest anònim provoca que la renda mitjana es desplomi per sota del llindar de pobresa.
El secret estadístic no permet que l’Agència Tributària faciliti cap dada sobre l’origen, la quantia i encara menys la identitat del propietari o propietaris d’aquests milions. L’únic que es pot saber és que no es tracta d’un ingrés habitual, com un salari, sinó que aquest pic es deu a un ingrés ocasional produït, per exemple, per la venda d’un habitatge, cosa que en termes fiscals es diu guanys patrimonials.
Perquè sigui computada com un guany patrimonial “ha de ser algú que hagi venut immobles, accions, fons d’inversió, obres
La renda neta s’ha desplomat de 54.000 euros anuals l’any 2019 als 18.900 de l’any 2020
Més de 40 milions en impostos distorsionen l’indicador que mesura la capacitat econòmica de les famílies
d’art, vehicles, joies o qualsevol altre bé”, explica Jordi Bech, soci de Crowe Legal y Tributario. També podria ser algú que ha guanyat la loteria, un premi televisiu, determinades subvencions o no ha tornat unes arres. Tot i això, aquestes últimes opcions no explicarien un decalatge d’aquesta magnitud.
Tot i que la complexitat de la normativa impositiva impedeix de determinar la quantia amb exactitud, ja que ha tributat per més de 40 milions, l’import total del benefici ha de ser substancialment més gran que aquesta xifra. “Estem parlant d’un guany patrimonial d’una barbaritat de milions”, estima Luis del Amo, secretari tècnic del Registre d’Economistes Assessors Fiscals i del Consell General d’Economistes. És un càlcul que fa “tenint en compte que els guanys patrimonials poden tributar un tipus d’entre un 19 i n 23% en la gran majoria de casos, o un 50% si van a la base general”.
Quan l’INE calcula la renda bruta té en compte els ingressos familiars que són recurrents, com ara el salari o els beneficis de posar de lloguer un habitatge. En canvi, els ingressos puntuals, com la venda d’unes accions, es descarten. Tot i això, per calcular la renda neta, que serveix per mesurar la capacitat econòmica de les llars, es descompten sobre la renda bruta tots els impostos i cotitzacions. També els derivats dels guanys patrimonials. Per aquesta raó, l’increment d’impostos acaba tenint un impacte tan fort sobre la renda neta.
Al marge de qui, quant i com es va facturar aquest benefici, algú al Farró va tenir durant el 2020 uns guanys milionaris que, en una carambola estadística, han creat sobre el paper una bossa de pobresa que no existeix. Un miratge que recorda la frase popularitzada pel novel·lista Mark Twain: “Hi ha tres tipus de mentides: mentides, grans mentides i estadístiques”.