Silenci, sisplau

Fa uns anys en un vagó del silenci d’un tren que cobria el trajecte Copenhaguen-Göteborg, un treballador de la companyia ferroviària sueca va cridar l’atenció a un passatger perquè quan girava els fulls del diari de paper feia soroll. El passatger va demanar disculpes assentint amb un moviment de cap, va doblegar el diari i es va sumar al silenci sepulcral que hi havia al vagó.

Fa uns dies, camí de la Universitat Autònoma, vaig entrar, a primera hora, en un vagó atapeït de viatgers i, sorprenentment, el silenci era total. Total és total. I aquell so del silenci em va sorprendre. Quan vam arribar a l’estació de Sarrià, un grup de nenes preadolescents van entrar al vagó i, assegudes a terra, van començar a parlar en veu alta. Res no em sembla més urbà, democràtic i exemple de felicitat absoluta que un grup de nenes rient i parlant de les seves coses camí de l’escola. Van trencar la calma, però van alegrar, almenys a mi, la matinal. Quan van baixar a Sant Cugat es va fer el silenci altre cop.

Una altra cosa ja és de tornada a Barcelona. L’ensopiment matinal ja ha desaparegut i és el moment quan els estudiants més grans i els adults es deixen anar a parlar. No són conscients que les seves converses per telèfon solen molestar, com també les xerrades en veu alta. S’ha escrit molt dels passatgers que parlen en veu alta a l’AVE. Fa poc, un passatger que viatjava a Atocha parlava gairebé a ple pulmó a les set del matí, poc després que Renfe emetés un vídeo reclamant silenci i respecte per als altres passatgers.

És ridícul, a més de molest, que moltes converses de vagó delatin maniobres d’empresa, acomiadaments imminents, insults a tercers amb noms i cognoms o estratègies comercials. Malgrat que s’ha publicitat mil vegades que no s’ha de parlar a l’AVE, hi continua havent exemplars d’aquesta raça que estan disposats a amargar els viatges, i són a gairebé tots els vagons. Jo mateix vaig haver d’aturar la redacció d’aquest article, que vaig començar a escriure en un vagó dels Ferrocarrils camí de Bellaterra, perquè era inconseqüent amb l’arrencada de l’article. El tecleig del MacBook segurament molestava el meu veí de seient. Ja a casa vaig acabar el text, amb música d’Alexa inclosa.

Els llatins tenim moltes virtuts i no crec que una sigui que, pel fet de ser-ho, no puguem complir les regles de convivència més senzilles, com guardar silenci en un vagó del silenci. El silenci és, aquests dies, un bé preuat. Tant de bo poguéssim tenir més oportunitats de gaudir-ne, però per això hem de mantenir la boca callada, el mòbil i la siri del rellotge en off i l’ordinador a la motxilla. ●