La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Putin és part del llegat de Gorbatxov”
Ian Kershaw retrata a ‘Personalidad y poder’ 12 líders clau de l’Europa del segle XX
teix estat caòtic que la Xina”, però que segons aquest, “un moviment monàrquic, susceptible de restablir l’ordre, no es pot considerar”. Molt crític amb la política econòmica estalinista, afegia que “la fam és real al camp, però els obrers pateixen menys l’escassedat”.
A causa de la gravetat de la situació interior, “no li sembla pas probable que Rússia pugui pensar en una aventura guerrera”. Respecte a un enfrontament entre Alemanya i Rússia, Nin assegurava “molt categòricament” que aquesta darrera “no prendrà part en una guerra europea atès l’estat actual de descomposició del país”.
El seu anàlisi va ser encertat. Stalin no ho va fer fins que Hitler, l’any 1941, va envair l’URSS i el va empènyer a entrar a la Segona Guerra Mundial. A les acaballes de 1930, però, encara faltava una dècada. A Espanya, s’havia de proclamar la Segona República i Nin feia de traductor de literatura russa al català i castellà a Barcelona. “De moment tendeix a restar a l’expectativa i refusa participar en els esdeveniments polítics actuals a Espanya”, deia aleshores el darrer informe de la policia francesa que ha recuperat aquest diari. No pas durant gaire temps, però. Andreu Nin duia la revolució massa endins per mantenir-se’n al marge. Durant la Guerra Civil les seves idees li costarien la vida.
L’historiador britànic Ian Kershaw (Oldham, 1943), autor d’una monumental biografia de Hitler, publica Personalidad y poder (Crítica), els perfils de 12 dirigents europeus, de Lenin i Stalin a Mussolini, Franco i Hitler, passant per Churchill, De Gaulle, Adenauer o Thatcher. Personalitats decisives per a l’Europa del segle XX i la majoria dels quals van ascendir al poder com a conseqüència de traumes, guerres i situacions de crisi econòmica i fins i tot cultural que ara tampoc no escassegen.
“Mentre escrivia el llibre va començar la guerra d’Ucraïna i hi veia analogies”, explica, però afegeix: “La història ens diu d’on venim, no cap a on anem”. Tot i així reconeix ressons “entre aquests personatges forts del segle XX i com van arribar al poder” i Putin, que ascendeix “gràcies a la crisi de Rússia durant l’era de Ieltsin”. “Hi ha ecos també en la manera com ell ha estat capaç de prendre grans decisions amb efectes catastròfics. Però no m’agrada dir que és com Mussolini o Stalin, el seu ascens
és molt diferent. I el que vol: la reconstrucció de l’imperi rus, reconstruir una cosa que va acabar fa molt de temps. Putin és Putin”.
Tres de les figures més importants del llibre de Kershaw són russes. L’última, Gorbatxov. “Part indirecta del llegat de Gorbatxov és Putin, la directa és el caos de Ieltsin. No és una sorpresa en la història europea tenir un Putin després d’un Gorbatxov. Que és en certa manera el creador de l’Europa moderna després de la fi de la guerra freda i el destructor del seu propi país. Cap altra figura no podria haver fet el que va fer: la crisi creixia a l’URSS, però els experts coincidien que podia trontollar per molts anys. Ell va persuadir la gent que els canvis eren necessaris. I els canvis el van escombrar, però la seva aposta pel desarmament nuclear, la pau, va ser una fita fenomenal”.
Dos pares més de l’URSS, Lenin i Stalin, són per Kershaw, juntament amb Hitler, les tres figures clau de la primera meitat del segle XX europeu. “La Primera Guerra Mundial va ser tan cataclísmica que va destruir l’antic ordre i va causar nacionalisme extrem i moviments comunistes. D’aquí van néixer Hitler i Mussolini. I a Rússia va provocar les condicions per escombrar els tsars i una revolució que va portar a Lenin”. La decisió de l’imperi alemany de permetre-li tornar a Rússia amb tren va canviar la història, recorda, perquè els alemanys volien alliberar aquell flanc bèl·lic. A més, “Lenin era un gran estrateg, sabia què volia, tots aquests líders tenen una noció molt clara d’on van, era resolt, estratègicament intel·ligent i sumat a una crueltat absoluta va ser capaç de fer que un partit minoritari tingués totes les posicions clau”. També a l’Espanya de postguerra hi va haver terror: “Franco no volia només derrotar els seus oponents, sinó destruir-los, típic dels dictadors de la primera meitat
de segle”, diu Kershaw, i recorda el culte a la seva personalitat: la premsa el 1949 el considerava superior a Alexandre el Gran i Juli Cèsar, “paladí de les forces del cel i la terra” i “estrella del món sencer”.
L’historiador reconeix que “la democràcia està a la defensiva ara, però no és la crisi dels anys vint o trenta, quan eren noves, havien d’establir les seves estructures i podien ser escombrades més fàcilment. Avui no crec que la crisi sigui fatal, hi ha desafiaments, però s’han mostrat resilients. I crec que avui necessitem lideratges ferms, però no fa falta que siguin carismàtics”.