La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una orquestra simfònica al sambòdrom
Björk, una de les estrelles del Primavera Sound de São Paulo, repassa els seus clàssics en memorable concert orquestral
Carolina Durante, Amaia o Los Planetas també van actuar en la primera jornada del nounat festival
Els Arctic Monkeys van arrasar amb una mescla de clàssics i inèdits, però sobretot com a banda viva i intensa
El primer dia de l’estrena del festival Primavera Sound de São Paulo va acabar amb un indiscutible èxit de públic (55.000 assistents) i amb gran satisfacció a nivell artístic. I si cal guiar-se per la reacció de la multitudinària afició assistent, el cartell va ser un encert de ple. La presència d’uns caps de cartell tan indiscutibles com de diferent perfil ja era una garantia del fet que hi assistís un públic de gust ben variat. Amb Arctic Monkeys, Björk, Interpol, Travis Scott o Beach House compartint protagonisme amb ídols de l’escena brasilera com Liniker o L7Non, l’atractiu estava assegurat.
La primera apreciació és indiscutiblement que es tracta d’una
afició que evidencia el gust per la música, gaudir-ne i sobretot el seu coneixement. I encara que siguin gèneres gairebé oposats, la sensació és d’una predisposició pràcticament connatural a una cita com aquesta. I també es va traduir ahir en què, malgrat la gran afluència de públic –inclosos els dos escenaris situats al sambòdrom d’Oscar Niemeyer–, i sobretot a les cues derivades del pagament cashless, el trànsit va ser fluid i les aglomeracions no van ser aclaparadores.
En l’àmbit estrictament musical, la jornada va arrencar precisament amb una banda espanyola, els Carolina Durante, que van mostrar convicció i adaptabilitat davant un públic coneixedor encara que no molt abundant. La jornada es va tancar a càrrec d’una sessió del català John Talabot.
Qui sí que va deixar notable bona boca va ser Amaia, que encara que va actuar a una hora tan difícil com les tres de la tarda va evidenciar que té repertori, banda ben greixada amb Miquel Sospedra i altres i, sobretot, un control escènic francament remarcable. La seva actual proposta ha evolucionat i es pot fer sense problemes en esdeveniments globals com aquest. La seva actuació es va veure interrompuda cap al final perquè va patir un breu desmai per
baixada de tensió, encara que al cap d’uns minuts va rematar la feina esplèndida i com si no hagués passat res amb el èxit El encuentro.
També de procedència espanyola però amb denominació d’origen ben diferent van ser Los Planetas, una referència que no és estranya en la història del Primavera Sound i que dissabte van debutar en escenaris brasilers davant un públic molt petit. Això no va ser evitar que el turbo del grup granadí no baixés de revolucions, impulsat com sempre per la bateria d’Eric Jiménez. El seu líder, Jota, va tenir problemes amb el so durant els primers temes, cosa que va deixar ben clara, encara que al final ho va recompensar amb una magnifica versió d’Islamabad, amb la seva veu única.
En terrenys internacionals, la consagració dels Arctic Monkeys amb el seu recent àlbum The car i la capbussada de Björk en l’acompanyament orquestral, així com el seu també nou disc Fossora, eren els punts calents. L’artista islandesa ha optat per aquest format en els tres concerts llatinoamericans del festival (São Paulo i la propera setmana Buenos Aires i Santiago de Xile), treballant amb una orquestra local. En el cas de dissabte ho va fer amb la Fundação Bachiana Filarmônica i ella empolainada al seu estil, en aquesta ocasió làtex brillant i a sobre unes teles vermelles i verdes, bufanda inflable negra i màscara metàl·lica.
Al seu concert havia demanat que no es fessin fotos ni s’utilitzessin els mòbils i musicalment va tocar algun tema del seu nou àlbum (com Ovule), però sobretot es va abocar a rellegir temes seus del passat, alguns de gloriosos com Isobel, Jóga o Hyperballad. Per a bisos, també els passats Notget i Pluto. Encara que durant la primera part del concert l’orquestra sonava llunyana en comparació amb l’amplificació de la seva veu, després ja van formar una unitat, flexible però assistint sempre com a formidable matalàs sonor.
També van mirar al passat els nord-americans Arctic Monkeys, amb el cantant Alex Turner en actitud estrella, amb pantalons, americana i ulleres fosques. Van obrir amb Sculptures of anything goes i durant la següent hora i mitja van intercalar temes emblemàtics del seu repertori i alguns d’inèdits. Però sobretot es van mostrar com una banda de carn i ossos, que domina com pocs avui dia l’escenari amb el seu charme, però sobretot amb unes cançons que el públic massiu (com que l’escenari està situat en una avinguda amb arbres, alguns addictes van pujar als arbres per tal de veure millor el concert, creant una curiosa imatge) va aclamar i va co
rejar de manera entregadíssima.