La Vanguardia (Català-1ª edició)
Relacions internacionals
L’art abstracte del Museu de Conca dialoga a la Pedrera amb obres creades a altres llocs
Els camins de l’abstracció, 19571978. Diàlegs amb el Museu d’Art Abstracte Espanyol de Conca és el títol de l’exposició que presenta la Fundació Catalunya la Pedrera fins al 15 de gener del 2023. La mostra s’ha organitzat en col·laboració amb la Fundació Juan March, una institució que, des de fa anys, fa una tasca important pel que fa al patrimoni artístic i també mitjançant activitats puntuals entorn de les diferents arts, incloent-hi la literatura.
El plantejament, concebut per Manuel Fontán del Junco, Sergi Plans i Marga Viza, no es limita a mostrar les obres mestres de l’extraordinari Museu de Conca, sinó que completa el panorama de l’art abstracte espanyol de la postguerra establint un diàleg necessari amb obres d’artistes catalans i internacionals fetes des del 1946.
Les afinitats i les associacions eren evidents: Manolo Millares dialoga amb Burri, Antoni Tàpies amb Dubuffet i Esteban Vicente amb Rothko. Alexander Calder podria haver dialogat amb Moisés Villèlia, però Villèlia no hi és. El més decisiu, tot i això, és que les obres del museu fundat per Fernando Zóbel van ser molt ben triades, seleccionades amb generositat. No abunden avui els artistes capaços d’admirar i reconèixer públicament altres creadors dignes d’atenció.
La selecció inclou una de ferotge i esplèndida Brigitte Bardot, d’Antonio Saura (la monstruositat no és ella: la monstruositat és el desig que suscita), un cap paisatge de Wols titulat Terra de Siena, del 1946, i bones pintures de Willem de Kooning, Jackson Pollock i Mark Rothko, entre d’altres.
No és una mostra exhaustiva. Hi falten Fautrier, Tobey, Pierre Soulages, els del grup CoBrA, Lucio Fontana, Bram van Velde i altres artistes. Amb més espai, es podria haver ampliat la selecció per incloure-hi abstraccions fetes per altres mitjans, a part de la pintura i l’escultura, com ara la fotografia i el cinema experimental. L’absència més notable és la pel·lícula del pintor basc José Antonio Sistiaga excèntricament titulada ... ere erera baleibu icik subua aruaren... (19681970), que, a parer meu, és l’obra mestra de la pintura expressionista abstracta feta sobre cel·luloide. Pintura canviant i de llargmetratge.
Però l’exposició de la Pedrera és, de tota manera, molt recomanable. Només hi falla la il·luminació de vegades. La
pintura fosca de Rothko, per exemple, és anul·lada per la paret blanca que l’envolta, necessitava una il·luminació natural indirecta o bé –potser– una atmosfera de penombra (com per exemple la sala de la Tate Modern de Londres).
Joan Gaspar. Fins al 10 de novembre es pot visitar l’exposició d’homenatge que la galeria Joan Gaspar dedica a qui en va ser el fundador i director. La mostra és un retrat evocador de la personalitat de Joan Gaspar i Farreras (1941-2020). Núria Ridameya, la seva parella i col·laboradora, ha seleccionat algunes obres col·leccionades per ell, com per exemple un oli de Victor Brauner i El poeta, de Joan Sandalinas –totes dues del 1929–, i dues pintures més dignes d’un bon museu, com ara Amparo (1902), d’Isidre Nonell, i Portrait de madame Kahnweiler (1921), de Josep de Togores. I també hi ha exposats objectes representatius d’altres aficions del galerista, com ara la bibliofília o el col·leccionisme de menús. Per cert, són hilarants –i també inquietants– els menús pantagruèlics, afrancesats i pomposos que s’estilaven a molts locals de luxe de l’època franquista.
Núria Ridameya ha demanat a diferents persones que van
Com a galerista, Joan Gaspar era de bon criteri, emprenedor, cosmopolita i bon company
conèixer Joan Gaspar un retrat de l’autor en cinc paraules. Entre les qualitats que es repeteixen amb freqüència destaquen el sentit de l’humor, l’amistat, la generositat, l’amor a l’art, l’amor a la vida i la bondat. Com a galerista, era de bon criteri, emprenedor, cosmopolita, picassià i –això és el més extraordinari– bon company. La seva simpatia i la seva benevolència ja li van ser reconegudes en vida. I no és cert això que la mort ens fa “bons”. Ningú no podrà dir paraules ni remotament semblants sobre Putin quan mori, tard o d’hora.