Divo Fagioli

Il Pomo d’Oro & F g ol

O r ‘Ariod nt ’, d G. F. Händ l

lo d P l u d l Músic (=>?@>BB)

Espectacular prestació la del contratenor argentí Franco Fagioli com a cap de cartell de l’òpera Ariodante (1735), de Händel, a la inauguració del cicle Palau Òpera. Considerat per molts com el millor cantant de la seva corda i estil al món, no va defraudar fans i escèptics amb un desplegament de virtuosisme canor només a l’abast dels grans. La veu sempre present, per projecció i posició, de fraseig mòrbid, esculpida amb finor en tot el registre i amb una tècnica suprema que flueix en coloratures impossibles com en la pirotècnica Con l’ali di costanza, o en l’icònic lament Scherza infida, que va rematar amb un cant d’eximi legato. En aquesta ària estrella de l’òpera només es va trobar a faltar un punt de més incisió dramàtica al solo de fagot des de la fabulosa orquestra Il Pomo d’Oro.

Al podi, George Petrou es va encarregar d’incidir en dinàmiques contrastades, amb tempi sempre fogosos i teatralment dramàtics o elegíacs, dibuixats amb silencis, glissandi i un colorit barroc que va fer justícia a la meravellosa partitura del millor Händel. La resta del repartiment va seguir la línia fugaç de Fagioli, amb una Ginevra delicada i de timbre ters de Mélissa Petit, molt aplaudida a Il mio crudel martoro, encara que falta una incisió emocional més gran. Efectiu el Polinesso de la mezzo Luciana Mancini, de projecció curta però tècnicament molt eficient, ovacionada a Dover, giustizia. D’agut lluminós i vibrant la Dalinda de la soprano Sarah Gilford, deliciosa a Neghittosi, en contrast amb el sonor rei del jove baix Alex Rosen, d’agut endarrerit en la seva emissió. Finalment, estranya posició segons el registre del tenor Nicholas Phan com a Lucarnio, la virtut més gran de qui va ser la sensible expressió del seu cant.

Fagioli, com un Rei Sol, va sortir i va entrar a les seves intervencions sense compartir cadira amb els seus companys, com s’acostuma a les òperes en versió de concert. Un comportament estrany que va enlletgir la felicitat musical que va aixecar el públic al final.