La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El maig del 68 ja vam practicar la cultura de la cancel·lació”
El filòsof i assagista alemany Rüdiger Safranski (Rottweil, 1945), autor de llibres com El mal, Romanticismo, Nietzsche o Ser único –tots publicats per Tusquets– ha impartit aquests dies dues conferències a Madrid, al Museu del Prado, on ha parlat sobre art i moral, i al Centro Conde Duque, on ha reflexionat sobre l’art de viure. Amb La Vanguardia
parla d’art, llibertat i cultura de la cancel·lació. Sense oblidar-se de la guerra.
Art i moral semblen de vegades termes antitètics. Ho són?
Són diferents àmbits. Caravaggio era un assassí i va pintar quadres meravellosos. Gesualdo va compondre madrigals esplèndids, delicats, i sembla que va assassinar la seva dona. Així és l’ésser humà. L’obra no es pot separar de l’artista, pertany a aquella persona, però una activitat estètica és diferent de la moral. Hi ha una relació molt tensa entre els dos aspectes a l’interior de l’ésser humà.
L’art està amenaçat avui des de l’economia o la política?
L’economia ajuda l’art, però alhora li dicta com ha de ser. I ha estat així sempre. El pintor reprodueix un motiu determinat, se n’adona que es ven bé i fomenta la seva pròpia economia. Botticelli va pintar la seva meravellosa verge i en un moment determinat va decidir que l’anava a fer la faria en sèrie. Això no és tan favorable a l’art. Un art que avui es veu amenaçat pel moralisme de la cultura de la cancel·lació.
Hi ha menys llibertat en l’art que fa vint anys?
No hi ha censura, però sí una certa exigència o imposició del correcte per part de la societat. Cal ser cauts.
Per què ara?
Cal observar els inicis de les tendències. Soc un fill del 68, de les revoltes, i allà ja practicàvem la cultura de la cancel·lació. Es pretenia que l’art fos una arma en la lluita de classes. I ja llavors amb la nostra cultura de la cancel·lació sabotejàvem molts esdeveniments polítics i culturals que no ens semblaven acceptables. A començaments dels setanta em vaig acomiadar d’aquell corrent, però soc perfectament conscient de com de perillós pot ser.
Es van equivocar llavors?
Sí. Era una mostra d’intolerància. Cal ser capaços de suportar certes crítiques encara que el nostre pensament no coincideixi amb l’agenda política del moment.
La cultura de la cancel·lació té a veure amb aquell moment?
És sempre la mateixa estultícia, la mateixa intolerància, cada un allotja dins de si mateix la temptació de ser intolerant. El que es perpetua des del 68 fins avui és la ignorància de les particularitats i la idiosincràsia de l’art. Si l’art té una agenda política pròpia cal analitzar-ho des d’un punt de vista polític. És el que ha passat amb la gran exposició Documenta a Alemanya aquest any, totalment polititzada. Quan les obres reflecteixen des d’un punt de vista polític antisemitisme, ens veiem forçats a analitzar-les políticament prenent posició davant l’antisemitisme.
Avui en la majoria de museus d’art contemporani l’art que es veu és polític.
Sí. El percentatge d’art polític és gran. El món està en una situació difícil, amenaçat, i juxtaposem a aquest món en situació tan tremenda un art que sembla una cosa sibarita davant aquest mal estat del món. I l’art experimenta una mala consciència latent. S’acusa a si mateix de ser un fenomen de luxe. Què es fa en una situació així? Dir que no som un luxe, sinó un poder productiu i polític. La politització de l’art es deriva de la mala consciència dels artistes.
L’art no ha de tenir cap funció?
L’art ha renunciat a la creació, l’aventura, la bogeria de la creació. Hi ha una pèrdua de confi
La guerra de Putin “En la cultura occidental teníem massa Rousseau i massa poc Hobbes”
ança en el que l’art pot ser i pot produir més enllà de la política i la moral. Abans es creava art per a la lloa de Déu i ara ha desaparegut Déu i es pensa que ha de ser una lloa a la societat justa. En un quadre de Vermeer, on és la política? Als afusellaments de Goya hi ha un motiu polític, però és gran art, no un reportatge. L’art és un laboratori experimental respecte als diferents punts de vista i experiències de la realitat. I aquí no vull que es posi cap filtre moral, polític, que per endavant tamisi aquestes possibilitats.
Afirmava que la situació del món és molt complicada. L’ha sorprès la guerra de Putin?
Vaig escriure el meu llibre sobre el mal amb el rerefons del primer enderrocament de l’ordre de pau europeu per la guerra dels Balcans. La meva convicció era que en la nostra cultura occidental teníem massa Rousseau i massa poc Hobbes. Occident està cridat a defensar els seus valors. Putin és una amenaça, és el representant d’un poder neofeixista. I és una lliçó: la política energètica alemanya volia ser exemplar per a Europa respecte al canvi climàtic, i de manera molt naïf s’ha col·locat en dependència del tirà rus. Ara aquest govern tan infantil ha de pidolar energia als seus veïns europeus.
Què vol dir que Europa té massa Rousseau i poc Hobbes?
Es té una imatge de l’ésser humà massa simple. Falta la consciència de la necessitat de defensa de la llibertat. En la política alemanya es va arribar a la convicció que ja no existien els enemics i s’ha permès que l’exèrcit alemany es delmés. És una mena d’innocència rousseauniana.
Aquest conflicte és un cop mortal al món globalitzat?
La globalització és un fenomen irrefutable. Però s’hi ha unit l’esperança que seria el camí cap a la pau eterna. I no és el cas. L’economia és poderosa, però no ho és tot. L’atac de Putin no té sentit des d’un punt de vista econòmic, però la política del poder i les ideologies que són subjacents poden ser en un conflicte molt més poderoses que l’economia o la raó. La globalització existeix, és dinàmica, però alhora hem de desfer-nos de la il·lusió que de manera automàtica propicia la pau al món. La raó econòmica ha de veure’s reforçada per altres tipus de raó.
Art sense aventura “Hi ha una pèrdua de confiança en el que l’art pot ser més enllà de la política i la moral”