Juan Antonio Bayona portarà al cinema ‘A sangre y fuego’ de Chaves Nogales

Juan Antonio Bayona sempre té diversos projectes rondant-li alhora pel cap. Si fa poc va estrenar els dos primers capítols que ha dirigit de la sèrie El senyor dels anells per a Amazon Prime Video i acaba el rodatge de la que serà la seva nova pel·lícula, La sociedad de la nieve, disponible a Netflix el 2023, el cineasta espanyol està embrancat en el desenvolupament d’un nou repte: l’adaptació d’A sangre y fuego, un dels grans llibres del periodista i escriptor sevillà Manuel Chaves Nogales i considerat com el millor que s’ha escrit al nostre país sobre els tràgics dies de la Guerra Civil espanyola.

Ho va anunciar ahir el realitzador de títols com L’orfenat, Lo imposible o Un monstre em ve a veure al final d’un col·loqui amb els periodistes Gerardo Sánchez i Charo Ramos, en el marc del cicle Veus Essencials del Festival de

Sevilla, on va compartir amb un públic molt entregat i majoritàriament jove la seva manera de treballar, els seus inicis a la indústria del cinema i els seus referents.

Bayona va assenyalar que està treballant amb Agustín Díaz Yanes en el guió que adaptarà el llibre de Chaves Nogales, un projecte en què fa “diversos anys que treballa” i del qual li va interessar “especialment la visió humanista” que l’escriptor va plasmar als relats que componen l’obra, convertida avui en un autèntic clàssic de la literatura espanyola del segle XX després de diverses dècades d’oblit.

Durant l’animada xerrada, el director va dir que se sent molt afortunat per haver crescut a Barcelona i haver tingut accés “a una cultura molt àmplia”. “La meva mare és de Jaén i el meu pare d’Osuna, tots dos emigrants a Catalunya, a la perifèria de Barcelona”. Va recalcar que se sent europeu i que quan era petit volia ser Superman: “Em passava el dia tirant-me al sofà amb una tovallola com si fos una capa”.

Del seu amor pel setè art, que va heretar del seu pare, un pintor de murals de cinema, recorda veure els cicles de televisió dedicats a Hitchcock, Truffaut o Kurosawa. “Eren pel·lícules d’autor i eren accessibles. Cada setmana descobries coses i la figura del director de cinema era molt present al meu cap”, va explicar aquest admirador de Spielberg i Polanski que conjuga el virtuosisme narratiu amb l’emoció als seus films.

Feliç de “poder tenir la sort d’estar amb un peu a Hollywood i un altre a Espanya”, va citar la importància de seguir la intuïció. “La història de Lo imposible m’emocionava molt en un punt en concret, i fer la pel·lícula va ser per a miunamanerad’intentaresbrinar per què sentia aquesta emoció tan gran. Estic convençut que quan connectes amb el més profund teu, amb una cosa que sents de debò, connectes amb el públic”. ●