A la manera de Piqué

Ens agrada repetir que el Barça no sap acomiadar els seus mites, però és un tòpic discutible. En els últims anys he vist actes d’acomiadament altament lacrimògens emparats per l’estructura institucional del club. Recordo el pornoacomiadament d’Eric Abidal, amb una desfilada de lamentacions que feien pensar a) en el dolor contingut d’un paso de Setmana Santa o b) una gala de nominacions d’un reality de captivitat. I l’adeu de Messi, és clar, amb tota l’artilleria mediàtica del club al servei d’un desconsol globalitzat amb reminiscències de traïdoria mitològica (que perduren). I faltava l’adeu de Gerard Piqué, monumental, amb la millor entrada de l’any, en part per mostrar-li una infinita gratitud i en part per assegurar-se que de debò se’n va.

Piqué ha trobat la millor sortida a un laberint personal enverinat. Si com a central sempre s’ha anticipat a les jugades en comptes de recórrer al populisme de l’esforç a granel, com a acusat de no tenir prou nivell i contribuir a una massa salarial ruïnosa s’ha anticipat a l’espectacle de la decadència i dels retrets. El comiat de dissabte és prou intel·ligent per, en comptes de patir un linxament per fascicles, regalar-se un homenatge amb ingredients genuïns i romànticament moderns. Camp Nou ple, victòria contra un rival assequible, calendari propici a una retirada i l’oportunitat de tornar a fer el que li dona la gana.

Piqué s’ha guanyat privilegis difícils d’imaginar en un altre jugador. I ho ha fet gràcies a una combinació de talent, intel·ligència, audàcia, astúcia, inquietud, desvergonyiment, carisma i l’arrogància de no acceptar els conductes reglamentaris del futbol en general i del Barça en particular. La cerimònia de dissabte li estalvia melodrames imminents, l’allunya del focus més tòxic dels mitjans de comunicació i premia la mesquinesa dels que han treballat perquè fos ell qui rescindís el seu contracte. Doncs ja ho ha fet, plorant davant dels fills, amb la promesa de tornar, una barreja de testament i d’amenaça, com si, en comptes de diferir salari, volgués diferir les ganes de fer justícia. Ara que ja som en plena fase de –Pere Tàpies dixit– “era tan bon home”, convé preguntar-se si com a president Piqué hauria tolerat els contractes i incompliments dels reglaments al Piqué jugador.

S’ha tornat a anticipar, cinc minuts abans que les circumstàncies li espatllessin –Jordi Pujol dixit– la biografia. Com a bon home d’acció, ha optat per una demolició controlada amb un vídeo de dos minuts (amb una frase simbòlica i definitiva que sona quan, de petit, feia ganyotes davant de la càmera: “Gerard, no facis tonteries”) i un parlament que inclou un cliffhanger eloqüent. Fora del laberint, podrà revisar l’obra compartida. Una

obra amplificada per la dimensió mitificadora d’aquest club grandiós, narcisista, reconsagrat i polaritzat, capaç de practicar un canibalisme tan sofisticat i pervers que els mateixos que t’han dit el nom del porc i han cridat que ja no t’aguantes els pets ploren desconsoladament i et declaren amor etern el dia que, amb tota la coherència del món, decideixes que te’n vas. I veient com, fins a l’últim minut, Piqué domina l’ona expansiva de les càmeres amb voracitat i capacitat de seducció, ve de gust tornar-li a dir: “Gerard, no facis

Piqué s’ha guanyat privilegis difícils d’imaginar en un altre jugador

Madr ARISCR Piqué llençant un petó a la grada dissabte