Si diu que no pot, no pot?

És pràcticament impossible que un futbolista d’elit es vesteixi de curt sense cap molèstia. Cops, ferides, torçades, sobrecàrregues... Són el pa de cada dia. Sotmeten el cos a tanta exigència que l’habitual és estar sempre alerta davant l’aparició d’un o un altre problema. Però, si cada patologia té les seves característiques, cada pacient és un cas. El límit del risc i el límit del dolor són dos conceptes que no tots els esportistes assumeixen per igual. El que està disposat a resistirne un no ho està l’altre. De la mateixa manera no sempre se la juguen per igual. Depèn del quan, el com i també de l’amb qui. Es parteix d’una base de professionalitat que hauria de ser el fonament de tot però a l’hora de la veritat no és el mateix un partit rellevant de la Champions que un altre més de la Lliga. Ni és el mateix un Mundial, que es disputa cada quatre anys, que una jornada del campionat domèstic. També és un factor destacat el paper que exerceixin dins de cada equip i cada selecció i l’edat del futbolista.

L’energia escampada i insubornable de Gavi contrasta per exemple amb la cura amb la qual ha portat la seva recuperació Memphis Depay. El nano és un element de present i de futur al Barça i el neerlandès va ser una peça del compro, venc i canvi a la llotja barcelonista del mercat. I possiblement ho tornarà a ser el gener. Res a veure.

La incrustació amb calçador i una riuada monumental de milions d’un Mundial al mig d’una temporada ha multiplicat l’habitual pànic dels jugadors a perdre’s una cita d’aquest nivell. Sí, quan se celebra el juny també es lamenten baixes per lesió, però en la recta final de les temporades ja hi ha equips i jugadors que tenen els deures fets per bé o per mal i els seus internacionals poden dosificar-se sense causar perjudici a l’entitat que els paga. Ara no. Ara no hi ha res decidit. Si diu que no pot, no pot?