La llei d’emprenedors

El nostre ecosistema d’emprenedoria necessita una arquitectura jurídica adequada per al naixement i creixement de startups. Les startups, el que abans denominàvem la nova economia, ara l’economia real, són generadores de llocs de treball qualificats que compten amb gran potencial per créixer si aconsegueixen superar, durant les seves fases inicials, dificultats inherents a la seva naturalesa, com el risc de fracàs en el desenvolupament de la seva tecnologia o en el seu model de negoci, la falta de finançament o la limitació per captar i retenir talent. Per això, qualssevol millores en el marc regulatori –com la llei de startups– són bones notícies.

Aquesta futura llei es basa en una definició pròpia sobre què és una empresa emergent i alguns criteris semblen millorables. No s’entenen ni les restriccions als emprenedors en sèrie ni les limitacions temporals en la seva aplicació.

En positiu, destaquen millores tributàries relacionades amb figures essencials relatives al talent. D’una banda, la fiscalitat de la retribució extraordinària ( carried interest) per als gestors de fons de capital risc –vitals en l’ecosistema– tributaran a l’IRPF només per la meitat dels rendiments que obtinguin per aquest concepte. De l’altra, les stock options (opcions sobre accions), en què s’amplia la quantia d’exempció en IRPF, però sobretot, que aquests treballadors ara puguin diferir la tributació per l’exercici dels seus stock options en el moment d’obtenir un benefici efectiu amb la venda de les seves accions (i, per tant, la seva liquiditat), si bé hagués estat molt desitjable que l’esmentat ajornament no s’hagués limitat a un màxim de 10 anys o deixés d’aplicar-se als supòsits de sortida a la borsa. D’altra banda, es revisa en diversos aspectes el principal incentiu fiscal amb què compta Espanya per atreure capital humà de fora: el règim fiscal especial d’impatriats (llei Beckham), que es fa extensiu a professionals, emprenedors i inversors que es traslladin a Espanya, així com a altres membres de la seva unitat familiar.

No obstant això, queden aspectes que cal millorar. Potser el més rellevant és el de l’Impost sobre el Patrimoni. La doble tributació als patrimonis generats per l’exercici d’una activitat laboral, professional o empresarial (això és, fruit de l’esforç), tant en la seva generació com en la conservació, és una penalització no només per als emprenedors que han tingut èxit en les seves empreses, sinó per als treballadors que han accedit a accions de la companyia, el valor de la qual s’ha revaloritzat (fins i tot encara que no sigui líquid). És una sanció a la creació de valor, a l’estalvi i esforç i és una distorsió espanyola respecte a altres mercats. I el pitjor de tot, incentiva el talent d’aquí per anarse’n i el talent de fora per no venir.

Carències tècniques, una excessiva bu

S’incentiva el talent d’aquí per anar-se’n i el talent de fora per no venir

rocratització i limitacions temporals difícils d’entendre converteixen aquesta gairebé llei en una cosa que, malgrat que és bona, podria haver estat millor. El Senat pot ser una veritable cambra legislativa en què s’introdueixin millores. No seria la primera vegada: aquesta futura llei ho

mereix.