La Vanguardia (Català-1ª edició)
El miracle de Lagarde i les primes
El BCE aconsegueix apujar els tipus del 0% al 2% sense obrir ara per ara una crisi de deute sobirà
Quan al juny Christine Lagarde va fer pública a Amsterdam el full de ruta del Banc Central Europeu (BCE) amb el final del programa de compra de bons aquell mateix mes i l’anunci de la primera pujada de tipus d’interès en onze anys, els mercats van tornar a fer tremolar els fonaments de l’eurozona. En especial, per Itàlia. De seguida el bo italià a 10 anys va escalar fins a un 4,3% i la prima de risc d’aquest país es va disparar fins als 250 punts. En el cas d’Espanya, l’augment de la rendibilitat del deute i la prima de risc van ser més moderats, però també significatius.
Van saltar les alarmes i a l’Eurotower van reaccionar amb rapidesa. Pocs dies després el BCE va fer per sorpresa una reunió extraordinària a Frankfurt en què va sortir al pas de la crisi acabada d’incoar. En un comunicat, la institució va explicar que el consell de govern havia decidit “aplicar la flexibilitat en la reinversió dels reemborsos que vencin a la cartera del PEPP [el programa de compra de bons per la crisi de la pandèmia] per preservar el funcionament del mecanisme de transmissió de la política monetària”.
Tothom va entendre que el BCE no permetria una nova crisi del deute. I l’avís va calar. Instantàniament, les primes de risc van recular i s’han mantingut sota control durant els mesos següents, malgrat el quadre macroeconòmic que hi ha sobre l’eurozona –inflació creixent, crisi energètica, recessió a l’aguait– i la pujada dels tipus d’interès des d’un 0% a un 2% durant els tres últims mesos. Ni la caiguda del govern de Mario Draghi ni l’arribada al poder de Giorgia Meloni no han canviat les coses.
El BCE de Christine Lagarde ha aconseguit el que semblava impossible. El seu particular whatever it takes – la frase de Draghi, el seu predecessor, que va salvar l’euro el 2012– ha estat la dialèctica de Lagarde i una arma, l’Instrument de Protecció de la Transmissió (TPI, per les seves sigles en anglès), que ni tan sols s’ha fet servir. El TPI hauria de permetre l’actuació del BCE en el mercat de bons en determinades circumstàncies de tensió injustificada sobre el deute sobirà d’un país. Creat al juliol i amb limitacions per evitar que sigui una manera de finançament indirecte als membres de l’euro, encara s’ha d’estrenar.
Però ja funciona. “És el botó nuclear del BCE, amb efectes dissuasius sobre els especuladors per la simple possibilitat que Lagarde el premi”, expliquen fonts de l’entorn del banc central. Juntament amb l’efecte dissuasiu del TPI, el BCE va introduir al juny una modificació per dotar-se de més flexibilitat en la reinversió dels venciments del PEPP, el programa de compres d’emergència pandèmica. I amb tot, amb això n’hi ha hagut prou.
El resultat és evident. Durant els últims sis mesos el bo alemany a deu anys ha augmentat el seu yield (rendibilitat) 130 punts (1,3%), fins a un 2,3%, mentre que l’italià ha pujat 150 punts (1,5%), fins a un 4,4%, i l’espanyol ha fet el mateix amb uns 140 punts, fins a un 3,4%. Totes les rendibilitats són més elevades, tal com correspon a un entorn en què els tipus estan pujant molt, però és vistós que els diferencials nedin en una bassa d’oli: 110 punts, la prima de risc espanyola, i gairebé 220 punts, la italiana. Més o menys com estaven...
L’actual bonança, que s’explica en part pel creixement d’Itàlia i Espanya, basat en l’augment de la recaptació fiscal per la inflació, és molt superior al cost més gran del deute. Això fa que, almenys ara per ara, ni un país ni l’altre no hagin patit l’alça de tipus. Està tot fet? Ni de bon tros. Les bones arts del BCE encara han de passar proves importants.
A l’octubre la taxa d’inflació interanual a Itàlia i Alemanya –tercera i primera economia de l’euro– es van catapultar fins a un 12,8% i un 11,6%, respectivament. En paral·lel, les seves economies es desacceleren amb passos de gegant. Es parla d’una recessió tècnica, potser de dos o tres trimestres, però ningú no sap amb certesa com serà el 2023.
A Frankfurt, mentrestant, recorden que prioritzen l’estabilitat dels preus sobre totes les altres coses. “Hem de fer el que hem de fer”, va recalcar el 28 d’octubre Lagarde després d’anunciar la tercera pujada de tipus en tres mesos i avisar de més alces. La situació aviat exigirà la millor versió de Lagarde i del BCE. Venen molts revolts.