El moralista al seu laberint

Hàbil en l’esgrima verbal, llest en la tàctica, incandescent i coriaci, Pablo Iglesias va començar com un moralista temible. El Savonarola de la nova esquerra. A més d’entusiasmar els seus seguidors, feia por als seus adversaris. En una política dominada pels pragmàtics, els descafeïnats, els descreguts, els hipòcrites i els corruptes, Iglesias predicava amb fulgor purità. Indiferent a les catifes del poder, hereu de l’esquerra profunda i de l’antifranquisme desencisat de la transició, era l’encarnació política dels indignats, el moviment que, recordem-ho, va sorgir en plena crisi econòmica com a expressió de les generacions joves, les més preparades de la història, que rebutjaven els pactes i silencis de la transició i que no estaven disposades a deixar-se sacrificar.

L’èxit va ser fulgurant. Podem va estar punt de fer el sorpasso al PSOE, va encarnar el rebuig a l’hegemonia cultural del PP i, amb una ira freda que recordava la de Robespierre, va reclamar un foc purificador per al “règim del 78”. Malgrat l’ímpetu de la seva indignació, va saber ser pacient per esperar el pacte amb P edro Sánchez. Quan va ser vicepresident, un defecte de la seva personalitat, l’arrogància, es va convertir en el seu taló d’Aquil·les. Ja se li havia vist amb la disputa amb Íñigo Errejón. L’orgull l’encegava. Li agradava més barallar-se i guanyar, que no pas sumar. L’enorme amplitud del front dels seus enemics va contribuir a excitar aquella arrogància: tota la premsa de Madrid, inclòs El País; la dreta, l’extrema dreta i el PSOE més sistèmic. De cop, el moralisme justicier (per exemple els escraches als líders del PP) se li girava en contra. Savonarola era inspeccionat dia i nit. Perseguit per veritats (xalet) o mentides, Robespierre era acusat.

Intel·ligent com és, va tenir un moment de lucidesa. Va dimitir, convertit en parallamps d’un partit massa jove, purista i desarrelat per suportar la pluja de llamps que suscita el poder. Des d’aleshores, Podem s’ha anat esfilagarsant, convertit en un partit d’una radicalitat antropològica (llei trans) que sorprèn fins a una part dels seus seguidors. Enderiat amb la discutible visió queer, s’allunya de la visió social.

Iglesias torna ara, ressentit, disposat a batallar, això és: a restar. L’espectre de Robespierre no pot suportar que Podem faci el gir amable i somrient, menys bel·licós, més inclusiu, que proposa Yolanda Díaz. A Iglesias no el deixen ser ni professor. No el deixen en pau en la vida civil. I ell tampoc no deixa en pau els seus continuadors. Aquell orgull, transformat en supèrbia, ara és altivesa i menyspreu. Hi ha personatges que s’entesten a donar la

Hi ha personatges com Iglesias que s’entesten a donar la raó als seus enemics

raó als seus enemics. En comptes de mantenir el rumb propi, tendeixen a caure en les trampes i provocacions que els enemics han parat per desviar-lo, amargar-lo i fer-li perdre el senderi. Havent arribat al camp de batalla amb un propòsit, acaben enfangats i donant voltes en un laberint.