Tot sol amb Vermeer

Va passar l’any 1996. Enviat per aquest diari, passejava per les sales del Museu Mauritshuis de la Haia, que congregava l’exposició més important de Vermeer mai vista. De les 35 obres conegudes que té se n’exposaven 22. Sempre m’havia commogut la seva calidesa, la seva precisió i el misteri, el seu intimisme...

Un grup no gaire ampli de periodistes i crítics recorríem la mostra abans de la inauguració. Conscient de l’oportunitat, em vaig aturar molta estona en cada quadre, fins que gairebé tots els meus companys van anar desfilant i vam quedar un col·lega japonès i jo. En cert moment vaig tenir la sala principal per a mi sol; no recordo el personal de seguretat. Va ser una situació de gaudi incomparable, la més intensa que he viscut com a amant de la pintura.

Em diran que la vaig experimentar gràcies a un privilegi professional, i és cert. Però fa tres anys, visitant l’Alte Pinakothek de Munic, també vaig poder estar una estona tot sol amb un altre quadre que em

Cada vegada serà més difícil el gaudi directe de les grans pintures

fascina, l’Autoretrat amb 28 anys de Dürer. No com a periodista; com a visitant corrent. I vaig constatar que encara que en els últims anys els museus registren rècords d’assistència, encara és possible recollirse en solitari davant obres mestres. Potser no amb La Gioconda, però sí amb moltes d’altres.

Experiències d’aquest estil seran cada vegada més rares. Els excessos de Stop Oil i afins obligaran les institucions a exacerbar les mesures de control. Un important Vermeer que vaig veure aquell 1996, La jove de la perla, ha estat recentment agredit al Mauritshuis mateix. A Dürer, i espero no donar idees, de moment no l’han molestat. En l’època de les exposicions immersives i els NFT, la nova iconoclàstia ens recorda que el que més valorem en art continuen sent aquells rectangles de tela, cartró o fusta pintats per la mà humana, que han desafiat el temps i les vicissituds de la història per portar el seu poderós missatge fins avui. ●