La Vanguardia (Català-1ª edició)
La futilitat de les fronteres
Polònia i Finlàndia aixequen murs i filats a les seves fronteres amb Rússia per impedir una immigració provocada per Putin o per prevenir la petició d’asil dels russos que fugen de ser reclutats per anar al front de guerra a Ucraïna. Polònia aixeca tanques en els 210 quilòmetres que la separen de l’enclavament estratègic rus de Kaliningrad i els finlandesos ho faran en alguns punts dels 1.340 quilòmetres de frontera amb Rússia. Polònia ja havia aixecat murs amb Bielorússia el 2021 per frenar les onades d’immigrants que arribaven des d’Àsia.
La guerra d’Ucraïna no es veu de la mateixa manera de prop que de lluny. Finlàndia i Polònia han tingut relacions traumàtiques amb Rússia des de temps antics. Els polonesos tenen tanta por dels russos com dels alemanys i per això, segons recordava Helmut Schmidt, són un Estat sobre rodes on les fronteres depenen de si les guerres les guanyen els alemanys o bé els russos. Des de Berlín fins a Varsòvia s’estén una gran plana de 600 quilòmetres, fàcilment transitables militarment, com va experimentar Hitler el 1939.
És la por la que històricament ha propiciat l’aixecament de muralles entre nacions. El mur de Berlín no es va construir perquè no entressin a la part soviètica, sinó perquè no sortissin a la zona occidental de l’antiga capital de Prússia. La muralla xinesa, construïda fa 25 segles, amb uns deu mil quilòmetres de longitud, era per frenar els invasors. Als límits dels Estats Units i de Mèxic, Donald Trump va accelerar la construcció d’una gran muralla per impedir que la creuessin immigrants hispànics. Israel també ha aixecat tanques enormes per evitar que els palestins puguin entrar i sortir lliurement de l’Estat d’Israel.
Els murs neixen de la por de la guerra, de la fam, de les persecucions i de la invasió massiva de pobles, ètnies o religions estrangeres. Però, des del punt de vista pràctic, tots els murs cauen perquè van contra una cosa tan fonamental com la llibertat de moviment de tot ésser humà. El mateix val a dir de les fronteres que Josep Borrell va definir com “les cicatrius que la història ha deixat gravades a la pell de la terra”, en una manifestació a Barcelona
Cal posar fi a la bogeria de la guerra, però no al preu de blanquejar la barbàrie de Putin
l’octubre del 2017, i que l’independentisme no l’hi perdonarà mai.
Putin no era conscient el 24 de febrer d’aquest any que la invasió d’Ucraïna canviaria els mapes i la geoestratègia política de Rússia, d’Europa i del món. Va atacar amb el pretext que Ucraïna estava “nazificada” i que volia acostar-se a la UE i a l’OTAN i, de moment, ha aconseguit que països fins ara històricament neutrals com Suècia i Finlàndia hagin demanat formalment l’ingrés a l’OTAN.
La guerra de Putin és també per modificar fronteres, una afició atàvica dels russos a conquerir terres alienes des de temps d’Ivan el Terrible. L’Afganistan va ser la seva penúltima aventura el Nadal del 1979 i va ser allà on Bréjnev va cavar la tomba de l’imperi soviètic que uns deu anys més tard executarien Gorbatxov i Ieltsin.
Un mapa històric universal és la prova irrefutable que el canvi de fronteres és una constant inevitable. La geografia, com recorda novament Robert Kaplan al seu llibre Adriático, és l’escenari de totes les guerres de conquesta, ideològiques i culturals que han dibuixat els estats moderns.
Putin està entaulant una guerra imperial al cor d’Europa, on ha trobat una resistència inesperada. És una guerra contra Occident i contra la primacia dels Estats Units en els últims cent anys, en la qual es barregen factors territorials, identitaris i de poder militar i econòmic. És una guerra també contra la mateixa idea d’Europa, que sap que no pot derrotar Rússia, però, al seu torn, no pot permetre que torni a dominar països que durant més de 50 anys del segle passat van ser vassalls del Kremlin com a conseqüència dels tractats de Ialta entre Stalin, Churchill i Roosevelt.
Una opinió molt estesa des de l’extrema esquerra i des dels nacionalismes d’extrema dreta a Europa és que s’ha provocat irresponsablement Putin perquè envaís Ucraïna i que els més beneficiats del conflicte són els Estats Units, que protegeixen militarment Europa. Pot ser cert en part. Però qui mata, destrueix, deixa sense llum, gas i aigua els ucraïnesos és Putin devastant ciutats senceres. Cal buscar un final a aquesta bogeria mitjançant negociacions oficials o secretes. Que callin les armes, però no blanquejant la barbàrie de Putin.