La Vanguardia (Català-1ª edició)

Una plorera a la siciliana

- Pere Solà Gimferrer

Quan vaig mirar el tràiler de Desde cero, l’enèsima sèrie de Netflix estrenada sense promoció, el cos se’m va inflar de prejudicis. Una americana aspirant a artista (Zoe Saldaña) s’instal·la uns mesos a Florència, on per descomptat s’enamora d’un sicilià (Eugenio Mastrandre­a) que no només té bona planta sinó que és un tros de pa i un cuiner excel·lent. El que podria ser una comèdia romàntica de manual sobre el procés de coneixença i les diferèncie­s culturals, però, es transforma en un drama sobre els reptes a què pot enfrontar-se qualsevol parella. És temptador posar-se una màscara de superiorit­at moral i dir que és una història lacrimògen­a i amb una factura tècnica que a estones és de sobretaula. Però s’ha de ser honest i, quant a l’execució, sap tocar les tecles adequades.

No és una minisèrie que s’alimenti de conflictes que només s’introdueix­en per incrementa­r el volum de drama. Tampoc no hi ha trames de farciment per als secundaris, els familiars de l’Amy i en Lino, que sempre fan de personatge­s de suport però ben definits. Desde cero té el propòsit de confrontar-nos amb les pors de la vida adulta: les tensions amb els pares quan s’opta per un camí que no havien planificat, els sacrificis personals que cal fer per arribar a final de mes, com arribar a la paternitat o els papers que s’han d’adoptar quan els problemes de salut irrompen a la família.

Quan et vol fer plorar, necessites una via intravenos­a per recuperar-te. De tant en tant s’agraeix una ficció en què es puguin abocar tots els temors, com una mena de teràpia de sofà en què l’únic que en surt afectat és el coixí xop de llàgrimes. I quan aposta per l’humor per treure ferro a l’assumpte, la comèdia sobre contrastos culturals funciona de meravella. És difícil saber fins a quin punt l’entorn social sicilià que mostra és caricature­sc, ofensiu o més o menys realista, però això ja ho resoldrà Tembi Locke, una de les creadores, amb la seva família política, ja que s’inspira lliurement en les seves vivències amb Saro Gullo, un xef que es va mudar a Los Angeles per ella.

La principal llicència artística que es permet és que, mentre que la versió ficcionada està frustrada perquè voldria dedicar-se a la pintura, Locke fa des dels 90 que intenta obrir-se camí en una indústria de Hollywood que sempre l’ha relegat a papers episòdics des que es va estrenar a El príncipe de Bel Air. Qui li havia de dir que, quan aconseguís passar al primer pla, seria darrere de les càmeres i amb Reese Witherspoo­n de productora.

 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain