La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un suport indispensable
En la nostra vida col·lectiva hi ha unes personalitats d’una gran projecció que incideixen d’una manera rellevant en la societat on sorgeixen. Certament és aquest el cas de Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys i home clau per entendre la transformació del nostre país durant tot el període de vigència de l’Estatut d’Autonomia del 1979. Però els qui hem treballat de prop amb el president Pujol sabem prou bé que no podem pas entendre la seva figura i la seva trajectòria sense algunes persones en què en moments cabdals es va recolzar decisivament. No cal dir que aquí cal situar-hi la seva pròpia família, però també Lluís Prenafeta, Joaquim Pujol, Rosa Bruguera i, en un lloc singularment destacat, Carme Alcoriza.
El seu traspàs, tot i pressentit, per la seva lluita coratjosa i tenaç contra el càncer, colpeix profundament tots els qui l’hem coneguda i admirada. De fet, Carme Alcoriza ens ajuda a explicar el president Pujol. Si Jordi Pujol hi confiava plenament era perquè es tractava d’una dona intel·ligent, perspicaç, intuïtiva, honesta i amb una autoritat que no provenia del càrrec que ocupava, sinó de l’encert amb què l’exercia.
Col·laboradora ja de Jordi Pujol a Banca Catalana, va ser un suport essencial també al Palau de la Generalitat, gestionant amb bon criteri l’agenda del president, aconsellant-lo en decisions exigents que requerien lucidesa i discreció i transmetent-li la confiança que res del que ella li plantejava responia a cap visió interessada o esbiaixada o a una adulació mesella.
Alcoriza tenia el nostre respecte, a més de la nostra estimació, perquè sabíem que esquivava improvisacions impulsives i aportava gruix a les consideracions que compartíem.
Carme Alcoriza era alhora ambiciosa pensant en la Generalitat i realista pensant en la gent sovint anònima que constituïm aquest país. Amb una indiscutible mirada institucional, va ser la meva millor aliada en decisions a les quals el president Pujol es resistia a atribuir la transcendència i la urgència que nosaltres li atorgàvem, com va passar, amb la complicitat sàvia i indispensable d’Higini Clotas, en el cas de la llei 6/2003 de l’estatut dels expresidents de la Generalitat, que calia tramitar i aprovar pensant no tan sols en el president Pujol, sinó també en els futurs presidents.
Carme Alcoriza transmetia fermesa i convicció en el tracte, però també serenitat. Actuava amb energia, però també amb prudència.
La seva intervenció en l’activitat de la presidència de la Generalitat abraçava des d’aspectes protocol·laris, d’organització de la Casa dels Canonges com a residència oficial del president, o merament estètics, perquè l’aspecte del president fos el més adient als actes on intervenia, fins a les reunions estratègiques en què s’adoptava la decisió sobre els viatges que convenia que el president fes tant a l’interior de Catalunya com en els seus nombrosos contactes internacionals o sobre els missatges institucionals als quals convenia associar la presidència de la Generalitat.
No estem, doncs, parlant d’algú que es limita a portar l’agenda del president, que ja és una responsabilitat prou delicada i complexa, sinó d’una persona que se sentia compromesa en l’objectiu que la presidència de la Generalitat tingués el millor suport possible per aconseguir ser apreciada entre els catalans i reconeguda internacionalment. Carme Alcoriza ha sabut actuar sempre amb una fidelitat que anava directament associada a la franquesa. I s’ha esforçat a situar-se en una posició sense visibilitat pública, que ha esquivat amb insistència.
Ara que dissortadament ens ha deixat, és just que posem en relleu que va servir amb passió i amb una dedicació que de vegades semblava il·limitada el nostre país i que ho va fer sense cap afany de protagonisme i posant totes les seves energies i tota la seva experiència al servei d’enfortir la presidència de la Generalitat. Carme Alcoriza ha estat una dona sens dubte excepcional, que ha utilitzat amb seny i eficàcia l’extraordinària capacitat d’influència que durant tants anys ha tingut.
Avui és un dia per honorar-la i per recordar els qui, com ella, van fer un objectiu central de la seva vida política i professional la dignificació i el prestigi d’una institució d’autogovern que, en ser recuperada, partia d’uns recursos molt escassos i d’unes competències que tot just començava a desenvolupar.
Col·laboradora ja de Pujol a Banca Catalana, va ser un suport essencial també al Palau de la Generalitat
Carles Duarte i Montserrat B:r :tari g:n:ral d: la Pr:sidència d: la G:n:ralitat :l p:ríod: 2000-2003