La Vanguardia (Català-1ª edició)
Martí Domínguez, premi Proa
L’escriptor valencià retrata a ‘Mater’ un món amb naixements sense part
Pocs dies després que el festival 42 de Gèneres Fantàstics abaixés el teló, com si no n’haguéssim sortit, el premi IV Proa de Novel·la recau en Mater, de Martí Domínguez (Madrid, 1966), una obra que hi hauria pogut participar sense problemes. L’escriptor, biòleg i periodista valencià ha escrit una novel·la situada en un futur proper en què la majoria de dones s’han alliberat de donar a llum i la canalla neix genèticament optimitzada. El premi, dotat amb 40.000 euros, es va lliurar ahir al vespre en el transcurs d’un sopar a la Fundació Tàpies en un acte conduït per la periodista Anna Guitart, que va conversar amb l’autor. “És una novel·la peculiar però també és un tour de force i m’obre d’esperança que un jurat hi hagi apostat”, va reconèixer Domínguez després de recollir el guardó.
El guanyador defuig les etiquetes, mentre que per Xavier Pla –membre del jurat amb Anna Sáez, Clara Queraltó, Vicenç Villatoro i Josep Lluch– és més aviat “un relat d’anticipació”. I és que Domínguez ha passat uns anys amb una beca sobre biotecnologia a Boston, on ha apreciat un “canvi de cicle”: “La tecnologia està llesta, només falta la voluntat humana de dur-la a terme”, perquè molta d’aquesta investigació privada, assegura, no està sotmesa a l’escrutini dels comitès de bioètica. “No sabem què està passant en biotecnologia, i n’hauríem de tenir més informació”, adverteix.
Per Pla, la novel·la dialoga amb altres distopies clàssiques com el 1984 de George Orwell o Un món feliç d’Aldous Huxley, però també de més recents com El conte de la serventa de Margaret Atwood, i com en ella, “la fertilitat i la maternitat es troben al centre de totes les preocupacions polítiques i de les reflexions filosòfiques”. De tota manera, per l’autor l’accent de la narració no ha de ser el factor tecnològic, sinó que relata la peripècia d’una dona posthumana que queda fortuïtament embarassada i “decideix preservar l’embrió i fugir”. La persegueixen i troba refugi en una colònia d’humans tradicionals, dels quals també haurà de fugir. “Una fugida trepidant a la recerca de la pròpia identitat”, assenyala l’autor.
“Què ens fa humans?”, es preguntava ahir Domínguez, i la tesi que manté al llarg de la narració és precisament que “el part hu
mà és una de les columnes vertebrals de la humanitat”. “Els humans –afegeix– som els únics primats a parir amb dolor i el nadó neix molt feble”. “El que ens fa humans és la maternitat i la relació que tenim amb els fills”, insisteix, perquè “la vida humana es recolza en els fills”, i si no els
“No sabem què està passant en biotecnologia, i n’hauríem de tenir més informació”, adverteix
“Els humans –diu l’escriptor– som els únics primats a parir amb dolor i el nadó neix molt feble”
tenim per mitjà del part, diu, la relació que hi tenim potser no és gaire diferent de la d’uns cosins. Això, però, assegura que no exclou l’adopció, en el sentit que no és avui una opció majoritària ni, esclar, obligatòria.
“Potser sembla una novel·la extravagant, però comences a
llegir-la com si fos avui mateix. Estem en aquest camí, un món nou en el qual la societat viu en un confort tutelat”, explica. Però no és una dictadura com a 1984, sinó una “nova societat democràtica” en què les persones són genèticament millorades amb la voluntat “que no hi hagi malalties hereditàries” i que contrasta amb les “velles colònies humanes, una forma antiga d’entendre l’existència” més a prop de l’autogestió i amb un contacte més estret amb la natura i amb la religió. Torna a ser una novel·la d’idees, marca de la casa, que qüestiona el perquè de la humanitat. L’escriptor recorda la frase de Joan Fuster, aquella que diu que “l’home és el gran desconegut de l’home”.
Domínguez va debutar en la narrativa el 1997 amb Les confidències del comte de Buffon, ( premis Andròmina i Crexells, 3i4), que va iniciar un cicle al voltant de la Il·lustració amb El secret de Goethe (premi Prudenci Bertra
na, Edicions 62, 1999) i El retorn de Voltaire (premi Josep Pla, Destino, 2007), en què ja reflexionava sobre les relacions humanes i la noció de progrés. I si a La sega ( premis de la Crítica Catalana, dels Escriptors Valencians, Serra d’Or i de la Crítica AmatPiniella, Proa 2016) ja reflexio
nava al voltant de la violència i la maldat, especialment esperonades per la por, l’escriptor esta
bleix un cert fil conductor entre el seu nou llibre i l’anterior, L’esperit del temps (premi Òmnium, Proa 2019). Allà retrata un “científic maligne”, nazi, que “fa recerca genètica de la societat perfecta”, i conceptualment sembla que no estigui gaire allunyat d’aquesta Mater. Naturalment, Domínguez, amb una gran formació científica i humanista, no considera que l’esperit científic sigui dolent per se, però sí que preveu que pot ser un llibre que porti polèmica per la manera com descriu aquest futur que veu “a tocar, d’aquí només dues generacions”. “Fins a quin punt tenim llibertat individual?”, es qüestiona, i és que com ell mateix recorda “venim d’una pandèmia amb drets retallats” per una causa major. A la seva novel·la aparentment tothom està d’acord amb el que s’ha guanyat, fins al punt que continuen veient-se humans amb aquell punt de superioritat cap als anteriors que fa que els vulguin aniquilar perquè no s’hi reconeixen. “Una visió del materialisme conduït a la màxima expressió”. El lector podrà entrar-hi a partir del dia 16, quan Mater arribarà a les lli
breries.