La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Donar massa voltes és la malaltia d’aquest segle”
Elísabet Benavent publica ‘Los abrazos lentos’, en què recull microrelats, poemes i reflexions que van néixer a les seves xarxes socials
Per a Elísabet Benavent (Gandia, 1984), les paraules són “un salvavides”. Ella mateixa ho reconeix sovint a les seves xarxes socials i ho confirma en una entrevista a La Vanguardia, en què parla del seu nou llibre Los abrazos lentos (Suma de Letras), que arriba aquest 10 de novembre a les llibreries. L’escriptora avança que, encara que no es tracta del seu llibre més personal, “perquè la ficció amaga sovint molta veritat”, sí que és “l’obra més intimista de totes les que he fet”. Hi recull diferents escrits, poemes i reflexions que ha publicat a les xarxes socials des del 2017.
“La idea era ajuntar cinc anys de textos compartits. Va ser un projecte que no va néixer directament de mi, sinó dels meus lectors. Eren moltes les persones que alguna vegada m’havien manifestat com de bonic seria tenir a mà tots els relats independents que vaig publicant a les meves xarxes socials. Poder consultarho en un volum sense la necessitat d’anar a l’aplicació ni d’encendre l’ordinador. Era una cosa que em ballava pel cap des de feia temps però que el meu editor i jo vam decidir tirar endavant aquest Sant Jordi, quan una noia se’ns va acostar per demanarnos-ho en persona”, explica la valenciana.
Les xarxes socials i Benavent formen un tàndem imbatible. Les plataformes no només la van ajudar a donar-se a conèixer en el seu moment i a crear històries, sinó que, també, li van permetre difondre la seva obra, fins al punt d’aconseguir vendre més de 3 milions i mig d’exemplars dels seus llibres. De fet, l’autora va néixer com a tal a xarxes com Beta Coqueta, nom que avui encara conserva en els seus perfils i persona en qui es transforma quan agafa la ploma. “Fa anys que vaig convertir el meu Instagram en un punt de trobada amb els meus lectors. Les xarxes, a més de visibilitat, m’aporten una major llibertat. La publicació que vaig fer ahir no ha de tenir coherència amb la d’avui. Puc experimentar, provar-me, conèixer millor el lector. Són la meva finestra al món”, reconeix. Aquest “laboratori literari”, com de vegades l’anomena, és efectiu, ja que compta amb més de 410.000 seguidors que “m’ajuden a qüestionar-me i a trobar diferents punts de vista a les meves històries”.
Los abrazos lentos conserva aquest esperit i, per això, el converteix en “alguna cosa més que un llibre a l’ús”, ja que, defensa, “és un manuscrit a cor obert en què arrisco i m’exposo”. Fins al punt que a les seves pàgines exposa el que considera el seu romanç més gran: el seu idil·li amb les paraules, ja que “són probablement el més preuat que posseeixo”. En un dels seus microrelats ho especifica: “m’han salvat de morir ofegada a la piscina del que em falta. Perquè escrivint mastego el que em passa, perquè escrivint imagino realitats llunyanes, perquè escrivint m’analitzo i m’entenc. M’enfronto, m’abraço, em calmo. Les paraules són, per a mi, un salvavides,
L’autora reconeix que aquest nou projecte neix gràcies a la insistència dels seus lectors
una manera de viure”. Encara que, admet, “de vegades m’obliguen a repensar fins a no poder més. No crec que sigui una cosa que em passi exclusivament a mi. Donar massa voltes a les coses és la malaltia del segle XXI. Està bé qüestionar-s’ho tot, però sempre que això ens permeti mantenir l’equilibri”.
Entre els temes que aborda no falta l’amor, el desamor, el pas del temps o els complexos. “Això últim és una cosa que sempre m’ha interessat. Ocultar el que no ens agrada no fa més que convertirho en un problema. Precisament ahir veia un reel d’una noia que en parlava. Als setze estem acomplexats pels anuncis. Als vint ens comparem amb les nostres amigues i als trenta amb nosaltres mateixes. Quan fem quaranta anys ens preguntem per què no érem capaços d’agradarnos als trenta. I així perdem tota la vida. Arriba un moment en què entens aquesta reflexió, però això no significa que te n’hagis de deslliurar perquè continuem vivint en una dictadura física”.
Més enllà de la promoció d’aquest nou treball, Benavent fa temps que treballa amb Anna Castillo i Álvaro Mel, protagonistes de Un cuento perfecto, la sèrie que arriba a Netflix basada en el seu llibre i de la qual ha format part de l’equip productiu. “És tal com la vaig imaginar. Per sort he pogut formar part d’aquest i altres tants projectes. Sempre m’involucro en mil coses alhora i m’encanta. Això sí, crec que l’any que ve provaré d’anar amb més calma. Veurem si en soc capaç”.