Fill, el pare es va canviar de sexe?

Un matí de gener del 1989, Billy Tipton, un veterà i talentós músic de jazz foguejat a clubs nocturns de tota mena, es desploma a la seva autocaravana als afores de Spokane, a Washington. Portava dies molt malalt, incapaç d’aixecar-se del llit, però es resistia a demanar ajuda mèdica. Quan finalment va arribar un servei d’urgències alertat pel seu fill William, adoptiu, ja era massa tard. Tombat a terra, li van descordar el pijama per realitzar-li les maniobres de reanimació. Un dels metges va girar el cap i va mirar en William: “Fill, el teu pare es va canviar de sexe?”. Per primera vegada, l’home amorós que l’havia criat li mostrava sense voler els seus grans pits nus. Els últims quaranta anys havia portat el tors sempre embenat amb el pretext de subjectar unes febles costelles fracturades durant un accident infantil. La notícia que el venerable jazzmen ara arruïnat era en realitat una dona va commocionar tots els que l’havien conegut, incloent-hi les seves cinc esposes, els seus tres fills adoptats i els músics amb qui va compartir escenari. Billy Tipton, de 74 anys, s’acabava de guanyar un lloc en la història per les mateixes raons que sigil·losament havia evitat de revelar en vida.

La filtració de l’informe forense va desencadenar un circ mediàtic en què periodistes entremetedors i audiències morboses van provar de reduir la seva vida a un frau o una gran mentida. Com si de sobte haguessin descobert un monstre amb un secret i es creguessin amb dret a assetjar la família amb preguntes agressives i sardòniques disfressades d’interès humà. Experimento un sentiment familiar de vergonya amb No ordinary man, un documental canadenc devastador de Chin-Yee i Chase Joynt, que a través de múltiples veus prova de refutar la creença simplista que en realitat no era res més que una intèrpret ambiciosa que als 19 anys va començar a moure’s com un home perquè li hauria estat impossible seguir una carrera musical com a dona. Com si hagués triat calculadament habitar un altre cos perquè era més valuós que el seu. No. Era un home trans i la seva ocultació, dispara l’artista Zackary Drucker, no tenia res a veure amb la vergonya o el dubte, sinó amb la por: “La supervivència de les persones trans al llarg de la història es va basar en la invisibilitat”.

En determinats contextos l’ús d’una màscara pot ser qüestió de vida o mort. Al delta del Ganges, a l’Índia, on els tigres mataven una mitjana de seixanta persones a l’any, es van adonar que les

El jazzmen Billy Tipton va viure com a home i ni les dones ni els fills sabien que era trans

bèsties només atacaven per l’esquena. Però que cara a cara el felí tendia a retrocedir i s’allunyava. Per això, els guardaboscos van decidir posar-se una màscara a la part posterior del cap. El truc va resultar sorprenentment dissuasiu. Només en va morir un, que se la va treure a l’hora de dinar.