El Barça va guanyar quan no va protestar

El Reial Madrid i el FC Barcelona estan molt enfadats amb els àrbitres que els persegueixen i prefereixen beneficiar l’Elx, l’RCD Espanyol i la Cultural Lleonesa de ser equip de Primera. El malestar, casualment, coincideix amb partits adversos i errors propis, com ara la sortida calamitosa del Barça ahir a la nit a El Sadar, que deu el seu nom a un riu de poc cabal.

El FC Barcelona va anar per la corda fluixa contra l’Osasuna i en va sortir molt reforçat amb una victòria perseverant, que va aconseguir quan va deixar fer les protestes i els retrets a Gil Manzano, en la línia, últimament, de l’altre gran, el Reial Madrid, una actitud populista que els hauria de fer vergonya si pensen el que els donen i els treuen els àrbitres en tota la temporada.

Lewandowski, Piqué i Xavi es van excedir ahir a la nit, cadascun a la seva manera, fins a crear un clima estrany, on al centre hi havia l’àrbitre i no pas el joc. Aquestes protestes serveixen de res? Sí: provoquen ansietat, desconcentren i trasbalsen els que les profereixen, en aquest cas el Barça, que va trigar però finalment va donar la millor resposta, la resposta d’equip fort, que no és cap altra que superar les adversitats, fer valer la qualitat, posar-hi ganes, cap i emportar-se els tres punts.

Lewandowski es va guanyar les dues targetes grogues i va perjudicar l’equip, a qui tant aporta, i la frustració col·lectiva va atacar l’àrbitre,

Lewandowski, Piqué i Xavi es van excedir, cadascú a la seva manera, amb l’àrbitre, trist servei als seus interessos

com si tingués l’obligació professional de fer fora, al seu torn, algun jugador navarrès. Una mala nit la té qualsevol, fins i tot futbolistes tan experimentats com el polonès.

Piqué es va voler acomiadar de la Lliga a la seva manera. No en va tenir prou amb anar-se’n al centre del camp –on no tenia res a fer–, reiterar les protestes i esperar Gil Manzano, una altra vegada, al túnel dels vestuaris. Va passar el que es veia venir i Piqué va tancar la seva carrera amb una actitud poc presidencial i molt de seguidor, sense saber si l’equip podia necessitar un últim servei (els defenses també es lesionen). Amb gestos així, es diria que aspira a ser a dalt de tot dels estadis, on es col·loca l’afició visitant, i no pas a la llotja, on les formes importen, i amb motiu.

El tercer home, Xavi Hernández, també es va excedir. L’arbitratge va ser discutible pel que fa al primer gol –precedit d’una cadena de badades defensives–, però no va arribar a la categoria d’atracament i, conseqüentment, el millor és no encoratjar l’amotinament entre els jugadors, que ja van revolucionats. Amb deu i més centrats en l’últim tram, Xavi va encertar amb els canvis, i els seus jugadors, amb el que el partit exigia. Final feliç.