La batalla de Madrid

Les campanyes electorals que venen, a més de llargues, seran cruentes. El panorama s’està omplint de killers. Poques vegades s’havia vist un afany tan descarat de destrossar l’adversari. I tot apunta que s’arribarà a les eleccions, a totes, amb un to semblant al de Biden davant les últimes dels Estats Units: “A les urnes s’hi juga la democràcia”. No el model econòmic. No una política educativa, sanitària o fiscal. No una manera d’entendre la moral pública: s’hi juga la democràcia mateixa. Només cal sentir Isabel Díaz Ayuso acusant el PSOE de voler l’oposició a la presó, com a Nicaragua. Només cal escoltar com els portaveus de Pedro Sánchez situen Núñez Feijóo a l’extrema dreta, arrossegat pel sector més radical del seu partit. Aquesta és la tècnica electoral del combat ferotge que es va iniciar quan les enquestes van començar a proclamar vencedor l’“efecte Feijóo”.

Primera batalla, la de Madrid. En les eleccions del maig, qui guanyi Madrid sembla que ho haurà guanyat tot i quedarà en disposició de guanyar les generals. No és així, i la història ho demostra, però el valor simbòlic és indiscutible. Per tant, Madrid és la prioritat absoluta per a Sánchez. Per conquerir la capital, una ministra llampant. Per conque

rir la comunitat, no serà menys. I davant hi ha the queen, la dona sense pèls a la llengua, la populista de dretes, la lideressa. Punt feble? Si no n’hi ha, es fabrica. Però resulta que n’hi ha: durant molt de temps es va covar el virus del malestar sanitari i va créixer fins a desbordar les estructures oficials. L’enquesta de Sigma Dos, publicada dimecres, és la primera que demostra com aquest virus va calar en la societat: la sanitat de Madrid preocupa més que la inflació.

Al marge de la transcendent incidència en la salut, ja tenim un argument electoral, que s’engrandirà amb manifestacions i vagues de bates verdes i blanques i amb el fals estendard de la privatització. L’esquerra no pot malgastar aquesta oportunitat. I si serveix per crucificar Feijóo amb raó o sense, no se’n parli més.

No s’entén com una dona tan astuta, previsora i intel·ligent no va veure venir aquest tsunami i va tirar endavant reformes que serien objecte de protestes sindicals. Potser és que la pandèmia va deixar un territori d’emprenyaments que desborda qualsevol governant. Potser és que va cuidar més els bars que els ambulatoris. O potser és que manté la seva estratègia: Ayuso és en política per fer caure Sánchez, socialisme o llibertat. Per això el seu discurs és tan dur amb l’inquilí de la Moncloa. I per això la Moncloa té un objectiu: dos (Ayuso i Feijóo) pel preu d’un.

Però Feijóo no dirà cap paraula contra Isabel. Sap que el PP és la suma de moderats com Juanma Moreno, fogosos com Ayuso i temperats com ell. I qui sap: potser Ayuso és la reencarnació d’Alfonso Guerra, que fa la guerrilla mentre Feijóo es reserva el discurs d’Estat. Que el té, sens dubte, però la fullaraca i els bassals en què es fica no el deixen veure. I aquesta és la lliçó: si Ayuso és Guerra, Feijóo ha de ser González.

Dani Duch Isabel Díaz Ayuso