El mercat persa

Segur que s’hi han fixat. Darrerament quan es parla de la nostra dècada prodigiosa (2012-2022) es diu que ha estat “un fracàs col·lectiu”. Això segur. Ara, repressions i justícies esbiaixades al marge, un fracàs en què uns, molts, han tingut més responsabilitat que uns altres. Perquè n’hi ha hagut uns que bo i veient que el carro anava pel camí del pedregar en cap moment no han alçat ni el dit, ni la mà per fermar el matxo i alertar el carreter. I, mentrestant, han deixat que als qui l’alçaven, pocs, els diguessin de tot. Quan, a més, la majoria d’aquests no gesticulava desitjant que el carro s’estimbés, sinó precisament perquè ho volien evitar.

I bé, ja està, ja ha passat. Uns i altres que s’abracin. Del que es tracta ara és de mirar endavant i de no tornar-se a equivocar. Aquests dies a més d’un la remodelació de govern —com cada vegada que n’hi ha— li deu haver evocat un mercat persa. A uns se’ls acomiada pel color de la samarreta sense valorar la feina feta i a d’altres se’ls ofereix taula parada mentre no n’equivoquin el color. I encara n’hi ha que troben que això de la plaça Sant Jaume és una institució autonomista, abominable i detestable, que frena el nostre sant alliberament nacional, però ni renuncien a pensions, ni a oficines, ni a col·locar-s’hi quan poden perquè, ja se sap, la Generalitat és una empresa que mai no tanca.

D’entre tots els col·lectius que participen en el mercat, n’hi ha dos d’especialment sensibles: els acadèmics i els periodistes. Els uns perquè han de parir idees crítiques per afrontar el present i el futur de la societat amb certes garanties. Els altres perquè han de mantenir-se ferms per demanar a la política que reti comptes de la seva gestió. Per aconseguir-ho des d’una certa independència de criteri, però, aquests col·lectius han de desenvolupar la seva funció des d’una posició digna, lluny de la precarietat laboral.

D’altra banda, quan els perses posen damunt la taula càrrecs amb sous mai abans somiats, sobretot els elements més joves es veuen temptats i universitats i mitjans es descapitalitzen. Perquè els que inicien una carrera investigadora o periodística no van al govern per traslladar-hi la seva experiència i coneixement, sinó a sobreviure-hi. I, una vegada trobat recer, tornar a la intempèrie de grat és difícil. Aviat s’aprèn que la carrera es pot fer per altres vies.

Aquest desajust perjudica tothom, però té solució: reclamar més inversió en educació superior i subscriu

Càrrecs amb sous amb què no es podia ni somiar descapitalitzen universitats i mitjans

re’s a la premsa perquè uns puguin pensar amb llibertat i els altres ser ulls i veu de la ciutadania, fent amb solvència allò que la societat necessita que facin. Mentre el seu horitzó sigui apropar-se al poder per surar, tots els carros imaginats s’estimbaran pel pedregar.