Mirant cap enrere sense ira

Fa mesos que no escric sobre el que ha passat a Catalunya arran del procés. No resulta fàcil parlar-ne quan encara continua sent més plausible apel·lar a les emocions que a la raó. Però l’esclat de la coalició de govern d’ERC i Junts ha estimulat un cert debat sobre el seu final, i m’ha espavilat la mandra i avivat l’interès per aportar alguna reflexió sobre alguns dels molts errors perpetrats i les greus conseqüències.

No pretenc debatre sobre si el procés ha mort ara o la tardor del 2017. Encara que ferho permetria endinsar-se en les causes de la defunció i hauria de ser un exercici obligat per als que legítimament defensen l’independentisme. Començant per assumir una cosa bàsica: no hi ha democràcia sense respecte a la llei i, és més, el que no és legal no és democràtic. Però, això sí, recordant que només amb la llei no es resolen els conflictes polítics d’envergadura. I aquest ho és!

El debat que m’interessa és el relatiu al nefast llegat processista transferit a la societat catalana i al catalanisme polític. El procés pretenia la independència de Catalunya i, tanmateix, no només no s’ha aconseguit, sinó que s’ha perdut autonomia. El procés prometia honor, glòria i progrés amb un nou Estat i Catalunya continua a Espanya, però amb un matís rellevant: ja no és el referent que havia estat fins a la transfiguració d’una part del catalanisme polític cap a la fe independentista. I Catalunya no només ha deixat de ser referent a Espanya, sinó també a l’Europa democràtica i a les institucions de la Unió Europea.

Però el procés no només no ha aconseguit la independència de Catalunya, sinó que ha provocat un terratrèmol als espais polítics que tanta estabilitat van donar a la nostra societat generant progressos polítics, econòmics i socials envejables. En aquestes mateixes pàgines, Puigverd o Esculies han fet referència al procés com a “picadora de carn” o “trituradora”, i efectivament, ha actuat així. El PSC el va viure en la pròpia pell, va tenir fugues i tensions. ICV es va transformar... Però qui en va sortir més escaldada va ser Convergència i Unió.

La coalició que durant tant de temps va governar a Catalunya es va dividir primer, es va extingir després i les seves restes estan atomitzades en fraccions, sense que cap sigui prou rellevant per mitigar l’orfandat política d’una part dels que li donaven suport a les urnes. No hi ha res comparable en l’univers polític global. CiU, sent primera força municipalista, governant Barcelona i la Generalitat, i havent guanyat per primera vegada les eleccions a les Corts Generals, explota i desapareix. Tot per voler mantenir el poder emulant ERC, que és la que finalment s’ha erigit en hegemònica en l’espai que avui ha mutat clarament del tradicional catalanisme a l’independentisme. Quin error tan greu!

Les cròniques informatives parlen d’intents de refer l’espai del catalanisme polític moderat. Seria per a molts (i no només per als seus votants potencials) una bona notícia si ho aconseguissin. Sens dubte, per això es requerirà la unitat d’acció d’actius polítics que l’ona explosiva va dispersar. Com més millor, sempre que no distorsionin la coherència del projecte. Però, sobretot, exigirà una mirada crítica cap enrere, sense ira, això sí, perquè els que configurin aquest espai no repeteixin els errors comesos, ja que el procés que molts d’ells van impulsar és el que ha provocat que estiguin com estiguin. Ells i Catalunya.

ERC és hegemònica en l’espai mutat del catalanisme a l’independentisme