Ningú no és a WhatsApp

No sé en quin moment noto que P no ha respost al WhatsApp que li vaig enviar tampoc recordo quan. Que estrany, em dic, i segueixo a la meva. P és un vell amic que viu al nord d’Europa, no sé mai a quina ciutat perquè practica un nomadisme entre impulsiu i laboral, que el porta de Trieste a Berlín o Milà. Arquitecte avantguardista i timoner de veler, un peu en el sòlid i un altre en el líquid, una vegada va dissenyar un teatre sobre les aigües. Ves a saber quines aigües i en què va quedar la cosa. Però sempre ha estat un avançat al seu temps; el primer, per exemple, que va parlar d’un ordinador o un mòbil, quan els altres menjàvem cacauets, per entendre’ns.

Que estrany, em repeteixo setmanes després, tant de temps sense resposta. I ara sí, aturo els meus passos en una cantonada a la gran ciutat i rebobino dos metres de WhatsApp fins que trobo la meva salutació sense contestar. I sense rebre, veig, o sigui amb un sol check. Deu estar amb el veler en una travessia llarga, em dic amb les presses. A la nit miro fixament aquell missatge gris, penjat, sord, amb un sola colometa grisa. Deu estar fent la volta al món a vela, em dic per dormir, i l’imagino maniobrant els vents en l’ample mar blau.

Escric a una de les diverses adreces d’e-mail que té i continuo amb la meva vida d’una banda a l’altra, mig tement que passin els dies i no respongui. No vull ni començar a pensar en la possibilitat que li hagi passat res. Està molt malalt? Una cosa pitjor? Aparto la idea perquè no em sento capaç d’afrontar una altra catàstrofe personal aquest any de pèrdues. Ni hi ha temps per sanglotar bé. Avanço en les coses, visc els meus dies amb l’ombra del seu silenci. Cada nit torno a casa i no goso posar el seu nom a Google i que una notícia fatal em sangglaci.

Anit em vaig decidir a suportar el que hagués de ser. Em preparo, agafo aire, estrenyo el telèfon i marco el seu número. Ara respondrà un familiar destrossat, penso. O sentiré que aquest mòbil està apagat, fora de cobertura al fons del mar. Però tot just sentir la veu càlida del meu amic pronunciant el meu nom, m’adono que, senzillament, una vegada més, s’ha avançat al seu temps. Perdona per haver pensat que t’has mort, li dic, quan segurament tu l’única cosa que has fet és marxar de WhatsApp, perquè sempre has estat el més llest. Bé, diu sense ironia, ja ningú no hi és, a WhatsApp. No li pregunto en quin món viu. WhatsApp era per a esclaus, aclareix, fa molt que tots ens en vam adonar i en vam fugir.