Les coses de menjar

Hi ha coses que no es fan; si es fan no s’expliquen i si es confirmen, es desmenteixen”. Aquesta frase, que va pronunciar el 1995 l’ex director general de la Guàrdia Civil, el tinent general José Antonio Sáenz de Santamaría, en plena erupció pels judicis dels GAL, s’ha demostrat com la doctrina de l’Estat quan ha volgut situar-se al marge de l’Estat de dret. En canvi, l’oasi de silenci que va tapar tots els escàndols als anys noranta i principis dels dos mil s’ha evaporat i ha aflorat la cara més fosca d’una pràctica indefensable en democràcia. La llista d’exemples és considerable i vergonyosa.

Un dels més sonats és el terrorisme d’Estat practicat pels GAL ideat per respondre contra ETA. Es va practicar amb el coneixement i la intervenció directa de qui va ser ministre de l’Interior,

José Barrionuevo, i altres càrrecs socialistes i de la Guàrdia Civil, segons ell mateix ha confessat en una entrevista recent. Al seu full de serveis hi va haver segrestos, tortures i assassinats, tal com va confirmar la sentència que el 1998 va dictar el Tribunal Suprem, que va quedar en una anècdota després dels indults exprés concedits als condemnats.

Un altre escàndol, que segons sembla era un secret a veus perquè ara resulta que tot el món ho sabia, és l’encobriment amb fons reservats de les activitats personals i dels negocis tèrbols del rei emèrit, que avui viu còmodament instal·lat a

Abu Dhabi, que ha revelat l’exministre de Defensa, Narcís Serra. Amb l’interès superior de protegir la institució del cap de l’Estat, es va tolerar i es va col·laborar amb diner públic per emparar unes pràctiques que, si no haguessin gaudit de la inviolabilitat, haguessin assegut al banc dels acusats el seu protagonista.

Més recentment, coincidint amb l’auge del moviment independentista a Catalunya, l’Estat va recórrer a la plantilla utilitzada altres vegades de situar-se al marge de la llei. En aquest cas, des del Ministeri de l’Interior comandat per Jorge Fernández Díaz, es va orquestrar una policia patriòtica, amb operatius i comandaments desvinculats de l’organigrama oficial, amb barra lliure per perseguir tothom que fos sospitós de col·laborar amb l’independentisme, ja fossin polítics o empresaris. No van mirar prim en les despeses. Informes policials inventats, notícies falses que donaven peu a obrir procediments judicials sense fonament –amb l’auxili de la Fiscalia, que si calia “te lo afina”, segons presumia el ministre–, seguiments i enregistraments telefònics il·legals, que nodreixen la fonoteca inesgotable de l’excomissari José Manuel Villarejo.

El mateix va passar quan a Catalunya es va organitzar i celebrar el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. En aquesta ocasió, la capacitat creativa de la Guàrdia Civil per elaborar atestats inversemblants amb la finalitat de construir acusacions davant dels tribunals, els seguiments i les escoltes il·legals i l’abús de la presó provisional fins a arribar a una condemna injusta, que serà revisada pel Tribunal Europeu de Drets Humans, fou, altre cop, la plantilla aplicada.

I l’últim episodi conegut de l’abús dels instruments de l’Estat per abordar temes polítics ha estat l’anomenat Catalangate. Gràcies a l’ús il·legal del programa d’espionatge Pegasus, es van interceptar les comunicacions de més de seixanta polítics, advocats, periodistes i activistes de l’espai independentista, infiltrant-se a les seves converses en moments polítics o judicials clau. Per aquests fets, el Govern de Pedro Sánchez, que també ha aplicat la doctrina del tinent general José Antonio Sáenz de Santamaría, ha intentat ignorar les denúncies i ha tancat en fals aquesta crisi amb la destitució de la directora del CNI. Però la gravetat i la il·legalitat dels fets és injustificable, i així ho ha posat en evidència l’informe preliminar del Parlament Europeu que assenyala la violació de drets fonamentals a Espanya. Un altre cop.

Amb les coses de menjar no s’hi juga. És sabut que una de les constants en la història dels estats és la voluntat de permanència i per això utilitzen tots els instruments que tenen a l’abast quan se senten amenaçats, assumint que la fi justifica els mitjans. Però en un Estat de dret no tot s’hi val, i quan les males pràctiques surten a la llum, sigui per incompetència o perquè els secrets no resisteixen el pas del temps, cal assumir responsabilitats perquè la impunitat és incompatible amb un Estat democràtic.

“Hi ha coses que no es fan; si es fan no s’expliquen i si es confirmen, es desmenteixen”

Baui Blch