La Vanguardia (Català-1ª edició)
Luis Zahera ja no vol ser dolent
L’actor més dur del cinema espanyol reclama un paper d’heroi bo
Luis Castro Zahera (Santiago, 1966) ja havia fet dotze sèries i gairebé vint pel·lícules quan la trencadora Celda 211 (2009) el va catapultar a una fama que feia molt temps que mereixia. Aquell magistral aparador carcerari va ser aplaudit tant pel gran públic com per directors que van entendre el seu gran potencial. Demà s’estrena a Espanya As bestas, un thriller rural en què l’ideal de vida d’una parella francesa instal·lada a la Galícia interior xoca amb dos germans, Xan i Loren Anta, que somien deixar enrere la misèria. Només us avancem que les bèsties no són només els cavalls indòmits amb què comença la pel·lícula. “La Galícia interior i els problemes veïnals per l’impacte de l’energia eòlica s’escapen dels tòpics del contraban i la cocaïna. Aquest món rural, profund, és molt cinematogràfic: el paisatge, els paisans, la taverna, l’odi... Voreja el western. M’alegra molt que una cosa tan local s’estigui convertint en universal”, explica Zahera amb referència a l’aplaudiment que la seva tercera pel·lícula amb rodrigo Sorogoyen –que li va asfaltar el camí per al Goya per El reino (2019)– està aixecant en festivals de llocs tan dispars com Sant Sebastià, Haifa, Turquia, Chicago, Estrasburg o Tòquio.
Zahera va saber que volia ser actor el 12 de febrer del 1982. Va ser el vespre que la seva germana Ángeles el va portar al teatre per veure Angélica en el umbral del cielo, d’Eduardo Blancoamor. “Va ser una revelació, com una aparició de la Mare de Déu. Vaig embogir. Vaig arribar a casa dient que volia ser actor perquè vaig sentir una cosa increïble.
La meva mare reia, però tot va començar així. De fet, conservo el programa de la funció”. La seva mare, María Dolores Zahera, Dolecha i d’allà Lecha, com tothom li deia, continua molt present. Durant la conversa es refereix a ella diverses vegades. Arriba a jurar per la memòria de la persona que el va portar al món i que el va abandonar el 1995, abans de veure’l a la pantalla. “Va morir just abans d’estrenar la sèrie Mareas vivas. Les seves amigues em deien que em veia des del cel, aquestes coses que es diuen. Però sí que em va veure al teatre, i tenia una frase: ‘Fill meu, fas molt bé l’enze’”, recorda amb amor l’actor, que riu. Es va acomiadar d’ella canviant Castro per Zahera com a homenatge permanent.
Encara que està en el millor moment de la seva carrera, no es pot sostreure del que anomena “tradicional pessimisme ga
En el millor moment professional, no pot evitar cert pessimisme galaic i pensar que tot es pot acabar qualsevol dia
llec”: “És un defecte o una virtut, no ho sé, però acabo una feina i sempre penso que serà l’última perquè em veuran el mecanisme, em descobriran, soc un frau... Què hi faré. I veus que la gent et protegeix molt, ets popular, vas a comprar la fruita al mercat i la gent es para i et saluda, i allà sí que t’adones que t’estimen. Però... Tinc la sensació d’estar al Club de l’Últim Sospir, per donar-li un nom”.
Zahera, el millor paio dur que un productor de cinema o televisió pugui contractar a Espanya, reconeix que el faria molt feliç posar-se alguna vegada una capa de Superman: “És el que passa en la nostra professió: els que fem de dolents volem ser bons, i els altres, fer de dolents però amb tota humilitat; el problema de veritat seria no treballar, o sigui que benvinguts siguin els malvats. Per tremend que sigui el personatge, es gaudeix”.
Un dels seus millors papers ha estat el de Ferro, lloctinent de José Coronado a Vivir sin permiso. Torna a treballar amb ell a Entrevías. “Em va venir a veure Déu per poder treballar junts. Jo soc el caos i en José és l’ordre, però ens entenem de meravella. Ho controla tot, és un mestre, i és al·lucinant treballar amb ell”.
L’actor ironitza sobre la terbolesa dels seus personatges al monòleg Chungo, en què la seva mare també apareix. Fins ara, i que sapiguem, ella continua sent la dona més important de la seva vida. “Que si soc expert amagant la meva parella? Ai, machiño, més aviat és que no hi ha ningú que m’aguanti”, diu amb una riallada.