“Florim en un abisme”

Per als veneçolans és una immensa emoció que per fi es concedeixi el premi Cervantes al mestre Rafael Cadenas. I m’atreveixo a parlar d’“els veneçolans” i no només del medi literari, perquè ell ha aconseguit el que pocs escriptors: que el seu sol nom signifiqui orgull i que fins i tot els qui no llegeixen habitualment poesia sàpiguen qui és, tuitegin els seus versos i se li acostin per fer-se selfies amb ell.

En anys recents, cada cop que ha obtingut un reconeixement, o el 2020 pels seus 90 anys, el seu nom s’ha tornat tendència a les xarxes socials. Paraules seves han estat lema en cartells i popular consigna de supervivència: “Florim en un abisme”.

A Cadenas l’hem llegit a Veneçuela des de sempre. Els seus congèneres, les generacions que el precedeixen i els més joves. L’únic premi de poesia jove que hi ha avui al país porta el seu nom i no només com a qüestió honorífica. En Rafael —tinc l’atrevida sort de tutejar-lo— va al lliurament d’aquest premi i a molts dels esdeveniments poètics que es fan a Caracas, cosa que parla de la seva generositat i humilitat, la seva mirada atenta a les novetats de l’entorn literari no governamental. La seva posició crítica a l’actual règim polític ha estat emfàtica. Cada vegada que pot, reclama drets humans, democràcia, dignitat i llibertat. Ho fa amb la seva poesia sense ser mai pamfletari. Ho entenem com a aspiració d’una lucidesa col·lectiva.

La poesia de Rafael Cadenas té el do d’una aparent senzillesa. Des d’aquí aconsegueix traspassar el gruix humà per encausar realitat i espiritualitat. “La seva poesia és la continuació de l’antiga conversa entre la mística i la poesia”, acaba de dir-me el poeta Alexis Romero des de Buenos Aires. Es tracta d’una veu que no tem exposar vulnerabilitat, fragilitat i honestedat, que des del fosc pressent fars i dona certeses. Amb els anys, la seva paraula s’ha aprimat, per això els seus epígrafs, que són pregàries, sospirs i pulcríssim silenci.

En una trucada que li vam fer des de Fundació La Poeteca per felicitar-lo pel premi, entre rialles i la seva habitual timidesa va dir que se sentia com un home que rep un llamp. El llamp és ell. La seva poesia, fogonada que corroeix i il·lumina, com les grans veritats.