Memòria d’Olatz Vázquez

FLa fotògrafa es va explicar a través del que millor dominava: l’autoretrat

otògrafa i periodista, Olatz Vázquez va morir a principis de setembre del 2021. Tenia vint-i-set anys. Causa de la mort: càncer. En concret, adenocarcicoma en estadi quatre amb metàstasi a la zona abdominal. Dit d’una altra manera: tumor maligne a l’estómac, en estat avançat i inoperable. Circumstàncies afegides: a causa de la pandèmia, li van diagnosticar el càncer tard i això va afectar les possibilitats de cura i tractament. Un tractament que, a partir d’una negligència del sistema administrada amb fredor, es va traslladar d’Euskadi a l’hospital Vall d’Hebron, on va acumular cicles i més cicles de quimioteràpia. L’acompanyava l’Urko, que veia com l’Olatz es consumia físicament, però no perdia la voluntat ni la capacitat d’haver perdut la por a morir. Vázquez va decidir, a través de Twitter, explicar tot el procés. Des de la confusió, la impotència i el dolor inicials fins al moment en què el rastre de la malaltia s’expressa amb la brutalitat implacable de la invalidesa. Regularment, explicava el procés a través del que millor dominava: autoretrats fotogràfics que combinava amb comentaris lliures de la retòrica, sovint estèril, dels circumloquis compassius o les proclames voluntaristes.

Ara l’editorial Tres Hermanas acaba de publicar Minbizia, un viaje a través de la enfermedad. Minbizia, que significa dolor agut, era el nom del projecte, concebut com el relat visual d’una cronologia amb un desenllaç que la fotògrafa va desafiar sense arrogància, confiant en la fortalesa del seu entorn i trobant suports inesperats en les respostes, anònimes o distingides (com la del pianista James Rhodes), dels

seus interlocutors a les xarxes socials. El llibre recull les fotografies, que proposen una visió irrefutable

ment subjectiva en què, contra tota lògica, el dolor no és incompatible amb la bellesa i la mena de llum que transmeten. També inclou textos que, a la manera d’un dietari, Vázquez va anar publicant contravenint l’ortodòxia del pudor. El 21 de juliol de 2021, per exemple, escrivia: “El cáncer es una grandísima puta mierda”. La contundència de la frase connecta amb una manera d’expressar-se en què el realisme transmet la cruesa de la situació i també la capacitat d’assumir les veritats ni com a dogmes ni com a trampes per a falses esperances. En el cas de l’Olatz Vázquez, la resiliència no és una consigna per a xarlatans. És l’expressió literal de la voluntat de, igual que els joncs, tenir la capacitat de recuperar, després d’un impacte, la forma original. El llibre confirma que durant moltes fases del procés el jonc va aconseguir no sotmetre’s a la força dels impactes i que ara continua expressant-se a través del record i, sobretot, de la bellesa dolorosa i perdurable d’uns textos i d’unes fotografies que dignifiquen el concepte de testimoni i que multipliquen, sobretot pels que la van conèixer, emocions pòstumes, però rabiosament vives.