La Vanguardia (Català-1ª edició)
El drama dels ‘menes’, al cinema
Els Dardenne estrenen ‘Tori y Lokita’: “Molta gent s’aprofita de la tragèdia humana”
Els germans belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne han sacsejat consciències des del 1987 amb les seves pel·lícules de temàtica social. Assidus del Festival de Canes, on han guanyat dues Palmes d’Or amb Rosetta i El niño, aquest any hi van tornar a competir amb una altra obra admirable que interpel·la directament l’Europa que dona l’esquena als més desfavorits. I és que en Tori i la Lokita retraten l’entranyable amistat entre una adolescent i un nen africans menes (menors estrangers no acompanyats) que fingeixen que són germans per resistir la duresa de la vida migratòria en solitud, i que trafiquen repartint menjar a domicili i venent drogues per pagar un deute interminable amb els mafiosos que els van portar de manera clandestina al Vell Continent.
Amb una càmera en mà en continu moviment, la desoladora realitat d’aquests menors s’imposa sense filtres davant l’espectador en un relat profundament trist i commovedor. “Vam anar cap a una mirada més directa perquè el públic no la pugui defugir. És possible que expliquem menys, però el nostre objectiu era narrar una història d’amistat i també denunciar una situació horrorosa. Hi ha moltíssima gent que s’aprofita de la tragèdia humana per treure’n partit. Tot el que passa al voltant de la Lokita és molt desolador, però no podíem fer altra cosa”, explica Luc Dardenne en conversa amb aquest diari.
La noia, encarnada per la debutant Joely Mbundu, és molt alta, no té papers i exerceix de germana gran d’en Tori, un eixerit nen
Els cineastes retraten la profunda amistat entre dos menors immigrants africans que arriben a Europa
menut de 12 anys. Són inseparables i es cuiden mútuament en un món advers, cantant cançons per sentir-se una mica millor. “Vam pensar que, si volíem ensenyar què és la vida, l’amistat no sempre guanya, però permet moltes coses, com resistir molt. Tot i això, hi ha un moment en què la violència és tan gran en aquests ambients que no hi ha salvació possible”, afirma Jean-Pierre Dardenne. Els dos cineastes es van interessar pel tema fa tres anys quan van llegir uns articles
que parlaven de la gran quantitat de nens desapareguts a Europa. “No se sabia què se n’havia fet. No podia ser que unes criatures que venen per tenir una vida millor i ajudar la seva família no tinguin papers. Vam sentir la necessitat d’explicar una amistat molt forta entre ells dos i com aquesta relació els permet anar més enllà. Quan ets un immigrant necessites gent que t’ajudi, i ells estan sols”.
Els Dardenne creuen que a Europa “hi ha oportunitats per a al
guns joves immigrants si venen d’un país en guerra o són perseguits al seu país, però no hi ha cap oportunitat per als menors amb famílies que els fan fora de casa perquè vinguin al continent i els enviïn diners, com és el cas de la Lokita”. I afegeixen: “Per això és important que canviïn les lleis i que aquests joves puguin venir en la mesura que aprenguin l’idioma o un ofici i estudiïn. Si no, acaben caient en bandes criminals i es queden de manera il·legal a Europa. És un problema terrible”.