La Vanguardia (Català-1ª edició)
El nostre home a la UEFA
El tarragoní Agustí Pujol va ser peça clau en la consolidació de la Copa d’Europa
Molt abans que Pablo Porta o Josep Lluís Vilaseca, el futbol espanyol va tenir un aliat de pes als organismes continentals. Agustí Pujol Sevil (Tarragona, 19031997) va arribar a vicepresident de la UEFA i va formar part, amb fama de persona dialogant i efectiva, de diversos comitès. La seva gran època va coincidir amb l’edificació dels fonaments del futbol europeu, ja que li va tocar viure i sovint orientar la creació i consolidació de les grans competicions.
Agustí Pujol era fill d’un arquitecte modernista, Josep Maria Pujol de Barberà, amb obres destacades a Tarragona com l’escorxador, actual seu del rectorat de la universitat Rovira i Virgili, el mercat central, l’escola de La Salle... Després d’una discreta carrera futbolística al Gimnàstic,
Pujol Sevil va arribar a president del club el 1942 i d’allà va fer el salt a la Federació Catalana, entitat que va dirigir en tres etapes diferents entre el 1945 i el 1956. A finals del 1949 va inaugurar la flamant seu històrica del futbol català, a la cantonada de la plaça Catalunya amb el carrer Fontanella, edifici després engolit per l’expansió d’El Corte Inglés.
També va ser director del Port de Tarragona, president del Reial Club Nàutic, de la Federació Espanyola d’Escacs onze anys, propietari de l’hotel Imperial Tarraco i, en l’àmbit polític, procurador a les Corts pel terç sindical. Però la gran tasca d’Agustí Pujol arrenca amb la seva presència activa a la UEFA. L’agrupació del futbol europeu va néixer el 1954 i Pujol va començar a exercir càrrecs d’alta política esportiva quan va entrar a formar part del Comitè Executiu, el 1956.
Entre les seves iniciatives destaca per exemple que el campió d’Europa mereixia guanyar-se automàticament el dret de participació per a la temporada següent. Ara sembla evident, però llavors no estava previst. Gràcies a aquesta mesura, el Madrid va poder defensar la seva primera Copa d’Europa, ja que com a campió de la Lliga 1955-56 s’hi havia classificat l’Athletic Club. Després va promoure que la final de la segona Copa d’Europa es jugués al Bernabeu, i en una altra iniciativa d’èxit va determinar què s’havia de fer quan el campió d’Europa també ho era de la seva Lliga local. Va succeir per primera vegada la temporada 1956-57 i el dirigent català va convèncer els seus col·legues que en aquest cas el just era que el segon classificat de la Lliga, malgrat no ser un campió, tingués plaça a la Copa d’Europa. Per aquest camí van debutar el Sevilla (1957) i l’Atlètic (1958). Pujol també va influir en el perfeccionament del reglament de la Copa d’Europa. Així, es van limitar les dates per a fitxatges, arran de la mala passada (inesperada llavors) del Madrid en l’edició 1959-60, quan va incorporar el bètic Del Sol just per debutar a la semifinal contra el Barça.
Pujol va ser un avançat a la seva època. Va promoure amb afany la creació d’una competició europea de campions de Copa, a la qual en principi es va oposar la Federació Espanyola. Va ser un ferm impulsor de l’Eurocopa de Nacions i elegit president de la primera edició, la del 1960. Després va obtenir per a Espanya l’organització de la segona, la del 1964, havent de superar –i això té mèrit– que la selecció espanyola s’havia retirat de manera abrupta de la primera edició per no voler enfrontar-se a la Unió Soviètica. En aquella època, i d’això ja en fa gairebé 60 anys, es va mostrar convençut de la necessitat d’una lliga europea de clubs: “Es vulgui o no, s’hi haurà d’arribar, és l’evolució lògica del futbol”, declarava el gener del 1964. I defensava que els clubs de categoria inferior tindrien un doble incentiu: “S’acabaria la monotonia que sempre siguin campions de lliga els mateixos i tindrien l’al·licient de classificar-se per a la lliga europea de l’any següent”, raonava.
Els èxits de Pujol no van passar inadvertits i el 1960 la Federació Espanyola va intentar substituir-lo per un dirigent de la capital, sense èxit. Va explicar que era conscient de les enveges que provocava, però que en realitat el seu gran somni era un altre: presidir el Barça. “Els meus càrrecs internacionals m’ho impedeixen”.
Va promoure la Recopa i l’Eurocopa de seleccions i apostava fermament per una gran lliga europea