L’art i la sedició

Mentre Pedro Sánchez anunciava la reforma del delicte de sedició, a mi l’ull se me n’anava al quadre que tenia darrere. El seu rostre s’emmarcava entre els quadrats verds, ocres, marrons que componen l’obra de Teresa Lanceta, i els seus cabells blancs flotaven al costat dels cercles teixits per l’artista. L’obra suavitzava l’acer de les seves paraules i atorgava un color evanescent a l’habitual grisor de la política. A diferència del Tàpies ombrívol que penjava en temps de Rajoy, l’abstracció de Lanceta projecta un ordre serè marcat per línies rectes però no rígides. El biaix reparador aplicat a l’art funcionava folgadament en l’escena monclovita gràcies a aquella peça d’avantguarda autoreflexiva, lluny de compulsions i esclats.

Quan Sánchez va arribar a la Moncloa, es va afanyar a descórrer les cortines. Més llum, més blanc, un parquet clar, un llum Wagenfeld. I va reclamar quadres de dones al Reina Sofia. Obres de Menchu Gal, Juana Francés, Teresa Lanceta i

Quan Sánchez va arribar a la Moncloa, va reclamar quadres de dones

Soledad Sevilla van ser traslladades a la seu de la Presidència del Govern, un Gabinet amb majoria femenina.

Miquel Barceló va fer públic llavors el seu malestar per passar del museu al club vip més selecte del país. I és comprensible que la idea d’un aparador institucional espanti els genis. Teresa Lanceta, enorme artista però menys popular, es va sorprendre quan li van trucar de la Moncloa per preguntar-li com havien de penjar una de les seves teles abstractes que feia dues dècades que estava arraconada en un magatzem. “Vertical o horitzontal?”. Podia posar-se de les dues maneres. Així d’adaptable, flexible, versàtil. Perquè la seva bé podria ser l’abstracció d’un mapa polític: ens autònoms però cosits, cada un d’un color diferent –de vegades subtilment, d’altres molt contrastats–, però parteix d’un tot harmònic. La inspiració de l’art és infinita. Tant de bo a Sánchez i Aragonès els vagi bé, i no hagin de recórrer al crit de Munch. ●