La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pla volia que Cambó s’acostés a Macià
La correspondència amb Estelrich revela aspectes fins ara desconeguts
La tardor de 1924 Josep Pla escriu a Francesc Macià. Vol col·laborar en algun dels butlletins que aquest impulsa des del seu exili parisenc. El líder d’Estat Català hi està interessat, però prou feina té amb mantenir l’estol de joves de l’exèrcit amateur amb què pretén promoure una insurrecció a Catalunya per alliberar-la de la dictadura de Primo de Rivera i proclamar la República. Les missives entre ambdós es troben a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
L’empordanès visita, junt amb el també periodista Eugeni Xammar, l’oficina del moviment politicomilitar a Bois-Colombes, als afores de París. En coneix les pretensions, però la seva implicació no passa d’aquí. En començar el novembre del 1926, quan l’empresa dels fets de Prats de Molló fracassa, escriu des de Leeds a Joan Estelrich. “Amb Macià tots heu portat una política equivocada – diu a l’estret col·laborador de Francesc Cambó–. Heu partit, tots els partits, de la base que era una cosa negligible quan de fet era i és l’única cosa bona per a aquest moment: bo per la propaganda, per l’acció i, si voleu fum, per la ximpleria. No hauríeu corregut cap risc controlant a sota aigua el moviment”.
I a continuació detalla allò que al seu parer la Lliga Regionalista hauria hagut de fer per instrumentalitzar la insurrecció. “Si en el moment de la bomba [l’inici de l’operació] haguéssiu tingut l’agència Havas i Le Temps a les vostres mans, hauríeu pogut fer verdaderes filigranes. Si treballant de qualsevol manera la vostra oficina [Expansió Catalana] ha pogut notòriament influir sobre la premsa francesa, calculeu si tot hagués estat preparat”. El raonament al periodista mallorquí segueix. “Hauria pogut treballar tothom sense el menor risc, la gent d’en Macià no produirien avui la impressió d’isolats escanyats que fan i el resultat, que ja és bo aixís i tot, hauria sigut més gran”. Es refereix al ressò propagandístic de la detenció al vessant nord del Pirineu del centenar de macianistes.
“Si l’avort de Perpinyà ha fet tant soroll, què hauria arribat si aquests xicots haguessin pogut tirar quatre tiros? Hauria sigut sensacional i a tot Espanya s’hagués produït una convulsió de conseqüències jo crec optimísticament imponderables”. I afegeix: “Heu de saber que el Comintern li hagués donat diners si en Macià hagués portat poders dels altres nuclis catalans d’opinió. Amb aquests poders, Amèrica, per altra part hagués respost més. Tothom ha cregut que en Macià no faria res i tothom s’ha equivocat”.
La desconeguda missiva, que contribueix a esclarir el joc entre catalanismes durant la dictadura primoriverista, es recull a Joan Estelrich – Josep Pla. Periodisme i llibertat. Cartes 19201950. Volum que publica l’editorial Destino, fruit de la col·laboració amb la càtedra de l’empordanès a la Universitat de Girona i del fons del primer a la Biblioteca de Catalunya. Sílvia Coll-Vinent, responsable de l’edició, situa en una introducció molt esclaridora el context del centenar de cartes que ressegueix la trajectòria i relació d’aquests dos companys de generació.
Estelrich és el gran valedor de Pla davant el mecenatge de Francesc Cambó. Enemistat amb Antoni Rovira i Virgili i, com a conseqüència, amb les
“Amb Macià tots heu portat una política equivocada”, diu Pla a l’estret col·laborador de Cambó
Estelrich diu que l’escriptor no pot ser un bon novel·lista perquè “no té el do de la invenció”
'rat de %oll( ?& @ABCD -+,')3 &' -./3'-+,' -E F,.10 -E G.(E,'D E& &&'(0,6 /0,0)E& H,')/E6/ 4'/.I (' J,03'*0).3K', +)' .)6+,,E//.8 '& (E66')3 )0,-E& F.,.)E+ '& /'J-'(')3 -L+)' /0&&' -LM01E6 ',1'36% >N+E636 7E36 68) E&6 N+E O06EJ F&' (' /0)6.-E,', /&'+ JE, '/063', H,')/E6/ ='1P8 ' 4'/.ID -06 &Q-E,6 /'3'&')6 -L.-E0&0*.E6 -.7E,E)36 portes tancades a La Publicitat, el de Palafrugell acaba convertit en ploma essencial a La Veu de Catalunya dels anys trenta i, com Estelrich, en alfil d’Expansió Catalana, l’oficina d’internacionalització del catalanisme. Ambdós es reconeixen assalariats del líder lligaire i que es deuen “al burgès”. Són conservadors de soca-rel, lletraferits, viatjats i apassionats per Mallorca.
La professora de literatura catalana de la Universitat Ramon Llull serveix al final de la correspondència creuada un text inèdit en què Estelrich analitza el Pla literari. D’ell diu que reïx a humanitzar un paisatge i a copsar tipus vivents, però que no és bo per la intriga, ni té el do de la invenció. No pot ser un bon novel·lista, conclou. Després de la Guerra Civil, la relació es refreda. Per Pla, l’intel·lectual i polític de Felanitx té “la gran condició dels capitans del treball, fer donar molt rendiment per poc preu”.
Estelrich va col·laborar amb la revista Destino a partir del març del 1946. Allí es retroba amb Pla, que hi escrivia des del febrer del 1940. També a partir de la col·laboració amb la seva càtedra i amb el projecte oceànic de digitalització de tots els seus articles que aquesta impulsa, Xavier Febrés presenta Calendario sin fechas, també a l’editorial Destino. Una selecció de cinquanta-dues columnes d’entre les escrites cada setmana sota aquest títol fins al 1980. Articles mai abans reeditats en la seva versió originària.
En ells, d’acord amb el precís estudi inicial de l’expert planià, s’alterna localisme i cosmopolitisme amb “un estilo en cuanto al modelo de lengua castellana, plagado de giros catalanes sin ninguna intención de disimularlo”. Escrits des de la militància de voler-ho fer en català, fins i tot quan no podia. I negant-se que pogués ser catalogat d’escriptor bilingüe. “El bilingüismo no es una peripecia – deia Pla en un dels articles–, sino una tragedia”.
El volum recorre el canvi d’època, l’evolució del règim, els viatges –a Ceret, en un petrolier–, el paper creixent de la dona, o hi explica com escriure un bon article, mentre aprofita les escletxes que permet la censura. I també el desencís, a partir de l’any 1975, després que el fundador, Josep Vergés, vengués la revista. El nou propietari, tal com va consignar a Notes del capvesprol, era “un engreído de gran ambición política llamado Jordi Pujol, de la Banca Catalana. Este señor, riquísimo, que primero propugnó para este país la implantación del socialismo sueco –en este país los suecos son escasos– y después ha demostrado tener una ambición desmesurada y pública, propia del típico político ignorante”.
Baltasar Porcel, que n’exercia de director, feia de tallafoc. Pla pretenia publicar articles a favor dels coronels grecs i del dictador portuguès Oliveira Salazar. Aleshores les solucions autoritàries en les quals Cambó havia somiat ja no tocaven. Rellegir els seus articles avui, tanmateix, no és un exercici d’arqueologia. Al contrari, diu Febrés, “constituye el descubrimiento palpitante de un estilo vivo en su forma primigenia, juvenil, a chorro”.